QUADERN DE BITÀCOLA
Quina tristor! la indiferència front la pobresa
Dia 19 de novembre passat el Papa celebrà a Roma la 1ª Jornada Mundial dels pobres. Després de l’Eucaristia del matí, on hi participaren 8.000 pobres, el Papa Francesc convidà i compartí taula amb 1.500 d’ells. Durant l’homilia denuncià la indiferència que avui existeix davant la pobresa i afirmà que el major pecat contra els pobres és: “Mirar a un altra lloc; canviar de canal quan es parla de les pobreses i ens inquieta; indignar-nos, però no fer res, …”. I va insistir que és un deure nostre cuidar-los, i no sols donant-los pa, també compartint temps, amistat, Paraula!
Els pobres són els destinataris preferencials de la presència de Jesús i, per açò, i sens cap dubte, els destinataris preferencials de la vocació i del ministeri de l’Església. Sols l’Església que acull els pobres és l’Església de Jesús. I l’Església és cadascú dels batiats, també la Institució. I els pobres, la seva dignitat i les seves mancances, ens han d’inquietar a tots, creients i no creients. Front els pobres ningú por mirar a una altra part!
El lema proposat pel Papa en aquesta ocasió fou: “No estimem de paraula sinó amb les obres” (1Jn 3,18). Totes les persones de bona voluntat hem de tenir present els pobres d’arreu del món començant per una dedicació especial i constant pels que tenim més a prop. La Bíblia lloa explícitament qui s’implica a favor d’ells, qui “obre les mans als pobres i allarga el seu braç als indigents” (Proverbis 31).
Qui són avui els qui, tenint-los a prop, necessiten la nostra dedicació i estima per la seves mancances? Em surt del cor dir:
Les persones majors. Els qui tenen molts d’anys i no poden satisfer amb facilitat les seves necessitats variades i múltiples. Record que algú, tenia uns 98 anys, em deia un poc abans de morir: “Qui no vol morir jove haurà d’assumir les conseqüències”. En aquesta època de la vida, tots tenim necessitat d’ajuda i de companyia.
Els malalts. També els qui fa temps que pateixen, els qui han d’assumir infermetats complicades, els qui esperen o passen per una operació metge, … . La malaltia no sols afecta el físic, també el psíquic. Aquesta pobresa personal que vivim, quan la vivim, demana algú que ens escolti i que ens acompanyi amb esperança.
Els qui toquen la porta de Càritas. Gent que ha quedat sense feina; persones que en cerquen, i no en troben; tantes i tants que, en l’ajuda o subsidi que reben, no cobreixen dignament les seves necessitats.
Famílies en necessitat. No poques parelles i fills pateixen avui per dificultats en el seu clima familiar. Quantes persones viuen ferides al cor a causa d’infidelitats, abandonament, manca d’escolta, mancances en la seva dignitat personal, …!!!
Els infants. Aquests, i just acaben de nàixer, ho necessiten absolutament tot: amor, companyia, menjar, vestit, casa, llengua, educació, valors, sentit de Déu, … Com n’és d’important que tenguin a prop pares responsables, algú disposat a passar hores i hores al seu costat i amb ganes de dialogar, fer comprendre, ajudar-los a pensar ….!
Els pares. Dones i homes que es troben amb un fill o filla en braços i necessiten “escola”, “escola de mares i pares!”. Persones que assumint aquesta greu responsabilitat, necessiten ajuda i atenció per encertar millor en la dedicació dels fills que és el regal més gran que els concedeix el seu amor.
Ens convé no oblidar aquesta Jornada Mundial dels Pobres. Ens convé seguir-la dia rere dia perquè, si hi pensam bé, tots som pobres, tots vivim mancances en un camp o un altre.
Compartir febleses, personals i dels altres, és viure l’amor que toca al cor. És desvestir-se de qualsevol màscara. És anar a fons. És sentir repugnància per la superficialitat. Viure el risc i la sort de mirar-se cara a cara, és renàixer a una relació amorosa que origina un procés de mutu descobriment, d’autenticitat. És descobrir un “jo” i un “tu” que es desfan dels ídols i de les màscares per arribar a captar l’essència de l’altre. I qui ha captat l’essència de l’altre, com no es convertirà en company de camí?
J. Bosco Faner Bagur
