ULLS PER LLEGIR
Sandro Penna
El tercer dia del passat mes de novembre va ser el meu aniversari. Per celebrar-ho vaig tornar a rellegir un volum de poemes de l’escriptor italià Sandro Penna. El motiu és ben simple, aquest llibre fou un regal, pels meus cinquanta anys, d’un amic amb el que durant quatre anys vaig compartir pis a la barriada de Santa Catalina, a Palma. De fet, aquest mateix amic és el culpable que setmana rere setmana apareguin a El Iris aquests comentaris sobre llibres. No està de més llavors parlar d’aquest gran poeta.
Sandro Penna (Perugia 1906 – Roma 1977) estudià comerç però es dedicà a molt diversos oficis portant sempre una vida d’allò més bohèmia. La seva obra està composta, entre d’altres, pels següents títols: Appunti, Arrivo al mare, Una stranna gioia di vivere, Croce e delizia i Stranezze. Va morir en la indigència i en la soledat.
Penna, sens dubtes, encarna millor que ningú la figura del poète maudit, mai va ser reconegut en vida i només pocs dies abans de morir li va ser atorgat el premi Bagutta de poesia.
Homosexual que no s’amagava en una època i en una societat profundament homofòbica, la seva obra traspua llibertat personal. Una llibertat que l’obligà a viure gairebé com un marginat, allunyat dels cercles literaris, criticat i vilipendiat, mai va renunciar a la seva visió personal i a la lliure expressió de les seves idees i de la seva sexualitat.
El gran Pier Paolo Pasolini, que considerava que Penna era mereixedor del Nobel, va escriure sobre ell:
“La seva autoexclusió d’un món que tanmateix l’hauria exclòs fou una llarga ascensió, feta de nit i dies sense normes, en la que es riu i es plora, com els personatges ingenus d’obres romàntiques sense principi ni final, amb les seves creus i les seves delícies: una llarga ascensió en la que, en lloc de resar, va cantar les formes d’un món llunyà. Això l’ha convertit, a més d’un sant anarquista i un precursor de qualsevol controvèrsia passiva i absoluta, en el poeta italià viu més gran i feliç…”
Per altra part cal dir que l’estil de Penna és força senzill, sovint amb estrofes breus allunyats de qualsevol barroquisme o referències intel·lectuals. Són versos directes i punyents, versos sense embuts ni retòriques, versos que arriben sense intermediaris, versos que diuen allò que volen dir…
Així, a la revista digital Hablar de poesía s’analitza l’obra de Penna amb les següents paraules:
“La crítica es va prendre massa seriosament la resistència de Penna a exercir com a poeta professional. Encara que ningú discutia l’altura del seu talent, se’l tractava amb condescendència: atorgant-li el lloc de l’autodidacte intuïtiu i tosc, guanyat per un homoerotisme pintoresc, sense un suport ètic ni metafísic, del tot despullat de metadiscurs”.
Sortosament els temps han canviat. Ara per ara Penna és considerat un dels més grans poetes italians i, si bé la seva sexualitat lliure encara provoca recances en els sectors més reaccionaris de la societat italiana també és cert que ha esdevingut un símbol per a tots els que lluiten perquè la llibertat no sigui encotillada per normes malaltisses.
Acabem llavors aquest escrit amb un dels poemes de Sandro Penna:
Plou a la ciutat. Plou al camp
on vaig trobar, al sol, l’amic feliç.
Ell, en la bona edat, té el cor joiós.
I en mi segur no pensa. Però innocents
pecats dins meu la pluja torna a encendre..
Eduard Riudavets
