ULLS PER LLEGIR
Experiència totalitària
Vaig ser a Bulgària a mitjans dels anys vuitanta del segle passat. El socialisme d’estat era encara ben present i res feia suposar l’enfonsament de tot el sistema que, després de la caiguda del mur de Berlín, va produir-se d’una forma inesperadament rapida i malauradament caòtica.
Els meus records d’aquell viatge són ambivalents, així record la meravella del monestir de Rila, , el bellíssim pont de fusta de Veliko-Tarnovo sobre el riu Yantra, els acudits –publicats en castellà!- de Gabrovo, la festa de cap d’any a Lovitch, la celebració de l’any nou copejant les espatlles dels transeünts amb les survachkes (branques de sanguinyol entrellaçades i ornamentades), l’increïble iogurt, la vall de les roses…
Però també les botigues buides, els horribles edificis stalinistes del centre de Sofia, els infants amb abrics prims i de mala qualitat, la escassa il·luminació del carrer, la policia omnipresent, un local “modern” de còctels que em va fer retrocedir als anys seixanta, els espectacles folklòrics només per a turistes, la catedral de Alexander Nevsky amb només unes velletes, mortes de fred, portant unes espelmes mínimes…
He llegit, així mateix, sobre la història de Bulgària, des de l’època dels seus tsars a l’era Dimitrov i, ja a Menorca, he conegut i tractat immigrants búlgars que m’han pogut explicar la seva vida abans de la introducció del capitalisme i les dificultats quan el somni de llibertat es convertí en un malson de desocupació i desemparament social.
Ara tinc a les mans un llibre, L’experiència totalitària de Tzvetan Todorv que m’ha portat tots aquests records. Se’ns diu a la contraportada respecte a la doctrina d’un comunisme corrupte que es va ensenyorir de mitja Europa: “…una doctrina que ja havia desbordat la política per convertir-se en una religió secular que no postergava el paradís fins després de la mort, sinó que el va imposar a milions d’europeus…”
D’això, de fet, tracta el llibre, de la descripció acurada i detallista de la societat búlgara que vivia sota l’ordre soviètic. És un assaig que dibuixa de forma gairebé novel·lesca la figura d’Stalin i enfronta el problema de la moral i la justícia en les anomenades democràcies populars, però que també ens adverteix que el ultraliberalisme que s’imposà de la mà dels esquemes democràtics projecta ombres de caire messiànic i potencialment també totalitàries.
Todorov és implacable en la crítica i denúncia de la dictadura burocràtica que existia sota la disfressa de la igualtat socialista, però no se n’està de llençar preguntes incòmodes que ens interpel·len ara, a l’Europa del pretès benestar, a tots els ciutadans:
“La justícia sel·lectiva, la que només copeja als nostres enemics, segueix essent justícia?” “És precís, amb l’excusa que la justícia que tenim és imperfecta, creuar-se de braços i permetre que regni la injustícia?” “Què queda per poder fer quan s’ha descartat tant la comdemna legal com l’oblit obligatori?”.
Preguntes actuals, a Búlgaria, però també a l’Estat Espanyol, preguntes actuals arreu del món. Preguntes que Todorov intenta respondre a partir de testimonis de pensadors (Primo Levi), d’atrocitats comeses a llocs llunyans (khmers rojos cambodjans), d’experiències post-dictatorials (comissions de la veritat) etc, per acabar amb una conclusió que, personalment, em recorda la teoria de “la banalitat del mal” de Hannah Arendt:
“La memòria del passat serà estèril si la utilitzem per construir un mur infranquejable entre el mal i nosaltres, si només ens identifiquem amb els herois irreprotxables i amb les víctimes innocents i llencem als agents del mal fora de les fronteres de la humanitat”.
“ La bèstia immunda no és fora de nosaltres, a un lloc llunyà, sinó dins nosaltres”.
Un llibre per conèixer, un llibre per pensar, un llibre perquè l’oblit no ens faci còmplices del retorn de les bèsties.
“Encara que sí podem actuar contra els criminals, els del passat perquè no hi tornin, però també contra els del futur”.
Eduard Riudavets
