ULLS PER LLEGIR
Tombuctú
Hi he hagut de pensar molt. Malgrat qualcú no ho cregui, i malgrat qualque vegada se m’escolin errors gramaticals o sintàctics per mor de les presses, escric aquestes ressenyes amb força seriositat i per això tinc cura a l’hora d’escollir els llibres que vull comentar. Per això he dubtat bastant a l’hora de parlar d’una novel·la d’un dels escriptors més reconeguts de l’actualitat: Paul Auster.
No comentaré, però, cap de les seves obres cabdals. Ni la Trilogia de Nova York, ni les Bogeries de Brooklyn, ni Sunset Park…Us vull parlar d’una obra que, potser, és considerada menor però que, al meu parer, és la més colpidora que mai ha escrit Auster. Estic parlant de Tombuctú, una novel·la breu, aparentment senzilla però d’una gran profunditat. Una novel·la que engresca alhora que sens dubtes fa reflexionar.
Mister Bones és un gos de raça indefinida, però d’una intel·ligència fora mida. No parla anglès, potser perquè li ho impedeix la forma de la seva gargamella, però tants anys escoltant l’incessant torrent verbal del seu amo han fet que l’entengui a la perfecció, i que pugui pensar i interpretar el món amb una sensibilitat molt canina i una sintaxi molt humana.
Perquè Míster Bones té set anys i ha viscut des que era un cadell amb William Gurevitch, més conegut com Willy Christmas des que Santa Claus li va parlar des del televisor, provocant en ell una autèntica experiència mística. Willy és un rodamón, un poeta errant, un excèntric supervivent de les revolucions dels seixanta.
Al principi, Willy es va ajuntar amb Míster Bones per sentir-se protegit, perquè la vida als carrers és molt dura, però el que podria haver estat una simple aliança de conveniència es va convertir en una cosa molt més intensa, un mutu descobriment, un amor sense condicions.
Junts han recorregut Amèrica, han sobreviscut a durs hiverns a Brooklyn i han tornat a sortir a la carretera amb l’arribada del bon temps. I ara són a Baltimore, vivint la que potser és la seva última aventura en comú: des de fa dies Willy té el pressentiment que està arribant al final del camí, i abans de dirigir-se a aquest altre món que ell i Mister Bones anomenen Tombuctú vol trobar la professora d’institut que al seu moment li va obrir les portes de la poesia…
Mister Bones és un dels personatges més inoblidables del conjunt de l’obra d’Auster. La seva incomunicació envers un món que creu entendre però que no pot assolir és la de tots nosaltres. Les seves reaccions són tan humanes com les nostres. La seva mateixa aspiració d’arribar a Tombuctú és un paradigma dels somnis dels homes.
En resum, Mister Bones és una perfecta al·legoria de la humanitat presa de les seves pròpies limitacions, solitària i dominada per les lleis de l’atzar.
I si Mister Bones és un personatge entranyable, Tombuctú és la novel·la de la desolació, de les il·lusions perdudes, de la incomunicació però també una novel·la que deixa oberta la porta de l’esperança.
He de confessar que aquesta novel·la em va commoure la primera vegada que la vaig llegir i m’ha commogut ara que l’he rellegida.
La narració, contada amb un tècnica senzilla talment un conte per a infants, ens desvetlla allò que ni insconscientment volem reconèixer: la infinita por a la soledat, a la vellesa, a la malaltia, a la mort.
No debades mentre llegia Tombuctú, constantment em venia al cap un vers de Bartomeu Rosselló-Pòrcel: “…amb la por de morir tot sol al carrer.”
Eduard Riudavets
