ULLS PER LLEGIR
Estat d’Excepció
Dia sis de gener, un grup armat d’ETA havia entrat a trets a la presó provincial de Navarra. Hi hagué ferits. L’escamot etarra volia alliberar un company detingut pocs dies abans. Dia divuit de gener del seixanta nou, uns agitadors estudiantils -en paraules de la premsa oficial- assaltaren el rectorat de la Universitat de Barcelona. Llançaren una escultura de Franco al carrer, estriparen la bandera monàrquica i en posaren una de roja amb la falç i el martell. D’ençà l’execució del policia Melitón Manzanas -torturador notori- el règim s’havia posat molt nerviós. Dia vint-i-cinc, les autoritats decretaren l’estat d’excepció.
Vet aquí la breu sinopsi que podem llegir a la contraportada d’ Estat d’Excepció, un gran llibre de Miquel López Crespí. De fet, aquesta novel·la va ser un regal del mateix autor. Em va arribar –una prova més de la seva amistat- tot just encetar el nou any. Puc dir llavors, sense mentir, que he començat el 2018 immergit dins el món literari de López Crespí.
És un bon inici d’any. En aquests moments que la repressió s’emmascara sobre articles constitucionals, que han sortit de les clavegueres els fills de l’obscuritat feixista, que el poder dels de sempre manipula a lloure la realitat, és ben necessari saber i recordar els temps de la lluita, els anys de l’horror, les dècades on la defensa de les llibertat era una heroïcitat.
Pot ser no caldria repetir ara la famosa sentència de Santayana sobre els pobles que obliden la seva història i estan llavors condemnats a repetir-la, però sens dubtes és ben certa. Malauradament ja estem veient les conseqüències d’aquest oblit.
Estat d’excepció és memòria viva. Gran literatura que ens transporta als anys que la dignitat no era una moneda de canvi. Però, sens dubtes, no és un cant idíl·lic al temps passat. L’honestedat de l’escriptor revolucionari passa per no defugir les misèries, per no amagar les traïcions, per encarar, amb dolor però sense por, tota la brutor que es troba en el camí.
Estat d’excepció ens porta anys enrere però ens hi porta des del coneixement descarnat de la realitat que es va bastir en la, fins ara abjectament sacralitzada, transició política. Així a l’extraordinari capítol inicial “Història d’una fotografia”, que fa la funció d’una mena de pròleg, hi podem llegir:
“Tanmateix, els fets ens ho demostren: la història n’és plena d’aquests personatges. Uns arriben al poder, se saben adaptar adaptar a les circumstàncies com els camaleons. Passi el que passi, no perden mai sous, posicions ni privilegis amb els canvis o terratrèmols socials.
Els altres sempre arriben puntualment a la mort o a la derrota (a vegades també a lluminoses victòries de les quals no hi ha constància als llibres).”
Però hi ha veus més autoritzades que la meva per parlar d’aquesta novel·la. Així Antoni Mir i Fullana, expresident de l’Obra Cultural Balear deia, al seu moment, a l’acte de presentació del llibre:
“En la novel·la Estat d’Excepció que acaba de publicar Pagès Editors, l’escriptor parla de son pare, de la guerra civil, dels assassinats de persones estimades (“les nits eren molt llargues…”), de la primera acció de resistència, de les lectures dels clàssics i dels marxistes, de la clandestinitat. I dels somnis que creixen, com deia Josep M. Llompart dels darrers anys del franquisme, que foren com una primavera civil, encara que després vendria el desencís. Cadascú de nosaltres hi podria afegir la seva vivència perquè l’autor ens parla del nostre temps.”
Per a mi, i encara que ell mateix no ho sàpiga, traspua a través dels seus escrits l’ètica civil de Camus. L’actitud d’home rebel, de l’home que diu NO davant l’absurd de l’existència i que al mateix instant diu SÍ a la vida. La rebel·lió que es fa tant contra la mentida com contra l’opressió’, que és profundament positiva, perquè revela el que ha de defensar sempre l’home, que és l’acte de l’home informat que posseeix la consciència dels seus drets i que, com a evidència, treu l’individu de la seva soledat. És un lloc comú que funda en tots els homes el mateix valor. Jo em rebel, doncs (tots) som.”
Ben poc hi pic afegir a aquestes profundes paraules que copsen perfectament l’esperit de l’obra. Si més no em permetreu dir-vos que hi veig esperança a Estat d’Excepció. No és només la crònica d’una desfeta. Passem de les “rondalles de sang” a “clavells rojos a la paret del cementiri”.
Llegir l’obra de Miquel López Crespí és saber i compartir que la lluita no s’acaba mai, però tenir ben present també que, malgrat les derrotes,“regressarem tal i com està escrit al llibre de les profecies del nostre poble”.
Ara que passem un temps de tenebres no oblidem aquest “regressarem”. Ho farem.
Eduard Riudavets
