CORREUS AL MEU TRIDENT
La covardia dels que manen
Trident meu,
Torno a la rutina epistolar. Ho necessito. No sé si vosaltres ho necessiteu o no, però jo sí. Ja sabeu que aquestes línies em serveixen per desfermar les meves fílies i fòbies, i per intentar explicar-vos algunes de les coses que us esperen en aquest món curiós -per no dir una altra cosa- que ens envolta.
Avui m’agradaria xerrar-vos de la valentia. En tenia ganes des del primer dia d’aquest any, quan na Isona va entregar el seu xumet als Patges Reials. S’ha de ser molt valent per renunciar a aquest element que l’ha acompanyat des dels seus primers dies de vida. S’ha de ser valent per abandonar la comoditat i endinsar-se a nits sense xuclador i tristeses sense aquest suport de silicona.
També volia parlar-vos de valentia des que na Bruna va anar al dentista i li va col·locar l’ortodòncia a la boca. La seva actitud és quasi heroica, suportant les molèsties d’aquest element invasor que li millorarà la salut a mig termini però que a curt termini implica complicacions i incomoditats.
També és valentia el gest de n’Eloi, deixant d’una banda la timidesa per llegir-nos en veu alta un dels llibres d’escola mentre tots l’escoltam. És valent compartir històries, admetre que els altres t’escolten i que les petites equivocacions poden ser corregides.
Sou molt valents, petitons meus. I em falta valentia a la societat. Però valentia ben entesa. No valentia d’aquella de macho ibérico, sinó valentia de la real. Què entenc jo per valentia? Per mi, la principal mostra de valentia és admetre les pròpies debilitats. Assumir-les i mostrar-les sense complexes. Som així, i així ens mostrem. Per què dic açò? Perquè fa temps que crec que aquesta societat nostre viu una constant baralla de galls, on importa més qui té la cresta més polida que no qui té la raó. On cada gall viu enrocat al seu galliner, defensant les seves gallines. I així ens va.
Per mi, és valent aquell qui es presta a dialogar, perquè no és un exercici fàcil. No ho és. Implica exposar els teus arguments, però també escoltar, i estar disposat i exposat a què els arguments dels altres et modulin els teus. Dialogar implica sortir de la zona de comfort, de l’espai on et sents segur, i contraposar. Comparar. Escoltar. Pensar. Reflexionar. I canviar, si és necessari. Dialogar és un dels actes de valentia més necessaris avui dia, i que menys es practiquen. Potser és perquè som uns covards. Potser perquè vivim la vida tal qual hooligans esportius, que necessitem viure dins la nostra fortalesa sense deixar-hi entrar aquells que són sospitosos de no ser dels nostres. Quina vida més pobre, llavors!
Què covards que són aquells que ens comanden. Uns i altres. El seu diàleg no és més que pur teatre, i del dolent. Un diàleg de sords. Monòlegs paral·lels, que no es troben ni pretenen fer-ho. Un constant “o estàs amb mi o estàs contra mi”. Repetitius “la pilota és meva, i aquí es juga com dic jo”. Un avorriment de política, la veritat. O una absència total de política, millor dit. Què covards que són. Potser perquè tots saben que si dialoguen amb els altres, potser perdran part de la seva raó. Potser llavors entendran que no hi ha una raó absoluta, i aquesta és la seva por. Se’ls desmuntarà el xiringuito, l’andamiatge que s’han muntat per protegir una fortalesa que no s’aguanta per enlloc. Covards.
Quanta valentia requereix el diàleg, i quants pocs valents tenim. Jo, si fos ells, us miraria a voltros, i n’aprendria. Però clar, per fer açò s’ha de ser valent i admetre les debilitats. I açò, petitons meus, ho veig bastant impossible…
