QUADERN DE BITÀCOLA
Siguem sempre útils!
Tots, els més joves i els més adults, ens hauríem de demanar: Quin valor té el temps? El temps és or com deien els anglesos i com encara diuen els qui manegen amb gust l’economia? O serà, més bé, gràcia, com creiem tots aquells que sabem que la vida és un do perquè res hem fet personalment per aconseguir-la?
Si creiem que la vida és or, quina llàstima que ens hàgim de topar amb la mort que ens priva del gust d’aconseguir per sempre tenir or? I si la vida és un do, un regal, sigui curta o sigui llarga, quina llàstima si no vivim regalant i oferint el que amb ella ens ha estat donat amb la mateixa gratuïtat en que l’hem rebuda!.
Pas a pas veiem que la vida s’està allargant gràcies a la sanitat, a la ciència, al menjar millor, … No pocs avui arriben als 90 i 100 anys, edat quasi bé il·lusòria en altre temps. Hi ha un salm que resa així: “Ni que visquéssim setanta anys, i els més forts fins als vuitanta, al capdavall són de fatigues inútils, se’n van ràpid, i ens n’anam volant”.
Sigui llarga o sigui curta, la nostra vida ha de ser un regal per als demés. No són poques les persones que havent viscut una vida més o manco breu, ens han fet un bé immens. No importa tant viure anys com ser capaços de posar vida als anys!, tenen present constantment els qui formen part dels grups “Vida Creixent”. Dant, que morí als 56 anys i que és l’autor de la Divina Comèdia, en tenia només entre 30 i 40 quan la va escriure. I la Divina Comèdia relata de forma magistral el seu viatge per l’infern, el purgatori i el Paradís, guiat pel poeta romà Virgili. Charles Péguy, francès, conegut també amb els pseudònims Pierre Deloire i Pierre Baudouin, morí als 41 anys essent un dels poetes i filòsofs considerats dels més principals escriptors catòlics moderns. Màrius Torres, que contraent tuberculosi morí als 26 anys, deixà en els seus poemes una simbiosi entre el sofriment físic del dia a dia i el patiment col·lectiu de la pàtria vençuda, que el fa considerar un dels poetes catalans més importants del segle XX. Dietrich Bonheffer, que morí als 39 anys, va ser un pastor protestant i teòleg luterà alemany, que va participar en el moviment de resistència contra el nazisme. La meva germana Pilar, que morí als 26 anys, em mostrà que la vida no està en les nostres mans i que tots tenim necessitat de sentir-nos acompanyats i de prendre a viure estimant. I Santi Barrionuevo que no arribà als 60, va fer exclamar a algú: “La seva mort m’és un gran dol i un gran aprenentatge”; i, a un altre: “Per què molts hem d’esperar acollir les grans veritats sols quan vivim experiències tan dures?”, …
Hem de saber aprofitar el temps i les experiències que el temps ens ofereix mitjançant persones i circumstàncies. Arribats a una edat que en diem de “jubilació” hauríem, tots, d’optar per fer algun servei a favor dels altres col·laborant generosament com a voluntaris de Càritas, de Creu Roja, d’un servei social i/o parroquial, d’un servei de qualsevol entitat… L’experiència que vivim, el testimoni de tants i tants, hauria de potenciar les nostres aptituds personals i fer-nos capaços de ser sempre útils. Útils fins i tot quan la vida no ens dóna cap altra oportunitat més que la de saber viure en dignitat front una vellesa o una indiscapacitat greu. Dignitat, que és un valor de gran qualitat en temps d’activitat, de joventut, de plans i d’il·lusions, …
Jesús, només amb uns 33 anys, va passar per aquest món fent el bé, tal com Pere va certificar a casa de Corneli. Espremem el temps el màxim per intentar fer el bé durant la nostra vida, sigui llarga o sigui curta. Mentre visquem, valorem, per exemple, la naturalesa. Browne, anglès, creia que era “l’art de Déu”. Valorem, també, la bondat. Sant Agustí afirmava: “Com més bondat hi hagi en tu, més transmetràs bellesa”. I valorem, sobretot, l’amor als demés. Vicent van Gogh expressà: “Pas a pas vaig creient que la més gran manera de conèixer Déu és estimar, estimar molt!”.
J. Bosco Faner i Bagur
