ULLS PER LLEGIR
Claus i Lucas
La guerra esclata i la mare dels bessons Claus i Lucas es veu obligada a deixar els nois amb la seva àvia, una vella analfabeta, bruta, avara i dolenta que els fa la vida impossible. Les noves circumstàncies empenyen Claus i Lucas a fer exercicis per endurir- se: volen ser resistents al dolor i tenir la crueltat necessària per enfrontar-se a la dona.
Els cal sobreviure, créixer ràpidament i deixar testimoni dels seus fets en uns quaderns escolars que, un cop se separin en finalitzar la guerra, els hauran de servir per completar les respectives històries.
Aquesta és la sinopsi, a grans trets, de la trilogia de Claus i Lucas composta per les novel·les El gran quadern, La prova i La tercera mentida.
L’autora, Agota Kristof, té una biografia força interessant que, de qualque manera, es veu reflectida a les seves obres. Nascuda a Hongria, abandonà el país arran de la intervenció soviètica contra la insurrecció popular del 1956, i s’establí a Suïssa on va viure fins a la seva mort. Els seus llibres són escrits en francès, llengua que va aprendre a l’exili.
Sincerament m’han sorprès aquestes novel·les, són narrades de forma i manera que talment assemblen un conte per a grans, això xoca frontalment amb la duresa dels fets que se’ns expliquen, la aparent absència de sentiments i sobre tot la visió de la vida com quelcom que simplement s’ha de ser capaç de suportar.
En cap moment se’ns diu on succeeixen els fets. Si més no, és inevitable pensar en Hongria, l’Hongria aliada dels nazis a la segona guerra mundial i que posteriorment passa a formar part de l’esfera soviètica. De fet, el país descrit a l’obra és fronterer entre dos veïns poderosos que li condicionen el futur així com la vida dels seus habitants. La deducció és òbvia.
Són llibres durs, sovint sòrdids, que no pretenen estalviar res al lector. Al contrari, especialment al primer d’ells no hi cap mena de valoració ni judici moral sobre el rosari de fets terribles que un rere l’altre n’omplen les pàgines. De fet els protagonistes arriben a verbalitzar, a El gran quadern, aquesta voluntat de limitar-se a una “descripció fidel dels fets” deixant absolutament de costat els sentiments.
Aquesta tònica es manté així mateix a La prova, si bé la separació dels bessons introdueix un nou element, el dolor. Però aquest dolor es concreta en malaltia i no en cap mena d’expressió sentimental. Hem d’esperar a La tercera mentida per trobar la clau de tot plegat i veure’ns abocats a reinterpretar la història.
De qualque manera la trilogia és una contínua immersió de la narració dins la narració. Dos móns paral·lels que s’entrellacen i es condicionen. Si més no, el missatge que ens llença Kristof no pot ser més clar: des de la soledat del desarrelament a la inutilitat d’intentar embellir la vida, de l’inevitable aclaparament que produeix la realitat sense filtres a l’absurd de qualsevol explicació emocional.
Són llibres sense concessions, gairebé despietats, que ens enfronten amb allò que molts desitjarien no veure. No ens amaguen els desastres de la guerra ni els horrors totalitaris però també posen en evidència que les nostres vides les hem de construir a partir de les restes de la catàstrofe, sobre els trencs d’un món sense remei.
Estem davant un trencaclosques de vidre amb els cantons ben esmolats. Ferir-se és inevitable però, per altra banda, també és inevitable la reflexió: la identitat, l’amor, el sexe, la literatura…
Això sí, a l’obra de Kristof no hi ha espai per a l’esperança. Són novel·les tristes però, com ens diu l’autora, més trista és la vida.
Eduard Riudavets
