D’AQUÍ I D’ALLÀ
El groc
Mai un color havia estat al punt de mira de tribunals, polítics, juntes electorals etc. Quan en política un color es fa protagonista es política de mercat de segona mà.
Fa uns dies vaig llegir una notícia que en certa manera em va preocupar. Succeir a Barcelona, un avi i la seva neta passejaven per la vorera, un home va baixar del cotxe amb el que circulava i els va interceptar, primer va esbroncar a l’avi i per arrodonir la seva obra el va estovar, la bèstia autor del fet, no volia que l’avi passegés amb un llaç groc.
La meva preocupació ve donada perquè jo també duc un llaç groc enganxat al jersei i quan surto al carrer, si fa fred, ho faig amb una visible bufanda groga. Es clar que continuaré portant el llacet i si fa fred sortiré amb la bufanda i em diré que no tenc por. Darrerament el groc és el meu color preferit.
La involució d’Espanya cap a un nacionalisme totalitari dissenyat dins el laboratori post-franquista, on encara perduren els tics del dictador i fan mans per donar llibertat per omissió a un neonazisme creixent que campa pel territori espanyol i que probablement saben poc de Franco i la seva obra, potser només saben que era feixista i fan ús de la seva simbologia. I com va fer el dictador que en tost d’intentar convèncer al contrari per integrar-lo, va optar per la violència, la repressió i per la desaparició física dels contraris.
A un país on portar un llaç groc, que no representa directament una voluntat separatista, sinó el fet de recordar que uns pares de família estiguin preventivament en presó, no té cap sentit. I que estem en contra d’aquesta mesura, i que això sigui un fet que comporti perill físic al portador i que uns quants energúmens puguin actuar impunement, mentre la policia mira a l’altra banda, dóna una clara idea de quina és la deriva del govern d’aquest país.
“Todos los rojos de uno en uno al paredon”, mítica frase dita contra els espanyols perdedors del cop d’estat del 36 pel militar més sanguinari que va acompanyar a Franco, Queipo de Llano, no és una frase del passat, sinó que idèntica púrria es va emprar per la militància feixista d’avui dia per fer una crida i rebentar un acte de Podemos a Santander. La denúncia davant un jutjat no va prosperar perquè el fiscal no hi va veure delicte d’odi. Està clar que ara per ara el feixista i el feixisme té carta blanca.
Tots sabem que el feixisme no suporta la democràcia, el feixisme és totalitari amb idea única, “o estáis conmigo o contra mí”, poc li falta a l’actual govern d’Espanya per fregar aquesta màxima. L’obsessió i repressió que va mantenir el general dictador de l’Espanya única, amb la llegenda que adornava l’aguilot “una, gran i lliure” ha traspassat el temps i l’actual govern, el partit que el suporta i altres que haurien de ser oposició hi fan pinya per mantenir aquesta unitat, acusant de sedició als que pensen contrari.
Tenim una democràcia que trontolla, un feixisme creixent que no es vol reprimir i unes institucions com la justícia que de colque manera callen o si més no, donen suport a aquests feixisme i feixistes. La justícia ha condemnat a presó als feixistes que van entrar a la seu de la Generalitat a Madrid, però els ha perdonat d’entrar-hi.
Les pintades de creus gamades i les banderes amb esvàstiques són més visibles que mai en qualsevol manifestació dels ultres avui per avui, mentre la policia espanyola se’ls mira amb complaença o sense fer res per impedir-ho, mentre uns simples llacets grocs són perseguits pels voltants d’uns col·legis electorals.
Pilio Piris
