SOMNIS I REALITATS
Els polítics
A Espanya, mentre que els polítics perden el temps en estupendes i poc exemplaritats trifurques, les bandes de delinqüents assalten cada dia més, es van segrestar, robar i assassinar, fets per menors que clamen el Cel, mentre que el país guanya una merescuda fama davant els delinqüents de mig món de ser un paradís amb lleis suaus i tímides; incapaç d’organitzar la seva immigració massiva i integrar als nous ciutadans en una cultura comuna, els nostres polítics, tant els de dreta com els de la esquerra, ciutadans i conflicte català irresponsables per igual, es barallen entre ells davant l’estupefacta ciutadania .
Per més inri nosaltres els ciutadans de peu, podem recordar la enquesta de l’INE, publicada a finals de novembre, revelava amb claredat meridiana que l’Estat de Benestar espanyol fa augments: vuit milions de pobres, 30 de cada 100 majors de 65 anys per sota de la pobresa, 360.000 famílies amb tots els seus membres sens feina i un mercat del treball fragmentat en el qual un 33% dels contractes són temporals, segons reflecteix l’EPA. Alguns creuen que l’epidèmia més destructiva del segle XX va ser la guerra, que va causar gairebé centenars de morts; Altres creuen que va ser el totalitarisme, encarnat en fantasmes com el Bolsòlic, el nazi i el feixista, que van ser capaços d’exterminar una ètnia,organitzar exterminis ideològics i culturals massius.
Però la meva persona creu que el virus més nociu del segle va ser el ” mal govern “, una lacra que mena amb arruïnar també el segle XXI. No és certa la sentència, alimentada des de la política, que diu que “els pobles tenen els governs que es mereixen”. No conec un sol poble que sigui més gran que el govern que pateix.
El que sí és cada dia més cert és la sentència que diu que “la política és alguna cosa massa important per deixar-la en mans dels polítics”. Sols hi ha que fer una mirada al telediari per advertir l’enorme plaga de la ineptitud governamental: indefensió davant les nevades, urbanisme salvatge, es refreden els boscos, grans magatzems de neumàtics incendiats , sospites de tortures en casernes, intoxicacions alimentàries, contaminació exagerada, inseguretat ciutada-na, pobres cada vegada més pobres i rics cada vegada més rics, ineptes convertits en ídols de la societat, manipulació del pensament i de la informació i la seguretat gairebé matemàtica de que cada vegada que es produeix un desastre o esclata una crisi, el govern no està l’altura del desafiament.
En sap molt de greu ser tant realista, però així veig con son un elevat nombre dels nostres polítics .
