ULLS PER LLEGIR
Les vaques de Stalin
Des de fa uns anys tots hem sentit parlar de l’anorèxia i la bulímia. És un problema ben actual que afecta sobre tot a adolescents. Se n’han fet reportatges televisius, hi ha multitud d’articles al respecte i de fet poca gent en desconeix l’existència.
Allò que no és tan fàcil de trobar és una novel·la sobre aquest tema. Avui en parlarem d’una. Però no tan sols és una obra sobre la bulímia, és molt més que això.
Les vaques de Stalin es parla de tres dones, tres generacions. És la història d’una Europa dividida entre l’oest i l’est, entre la bulímia i la fam.
És la primera novel·la de Sofi Oksanen, de la qual ja en comentarem una altra novel·la: Purga. Sofi Oksanen és una escriptora contemporània finesa. Va néixer a Jyväskylä, filla de pare finès i mare estoniana. La seva biografia de qualque manera és sempre present a la seva obra.
Però tornem a Les vaques de Stalin: En els anys 70 Katariina és una jove de Tallin (Estònia) que té un enamorat finlandès amb el que pensa casar-se i establir-se definitivament a Hèlsinki. Des de finals dels anys 40 Estònia va romandre sotmesa a l’imperi soviètic no aconseguint la independència fins a l’any 90. Katariina troba en el seu nuvi una esperança per poder escapar d’una vegada de la fam, les prohibicions i la repressió del règim de Moscou.
Anna – a l’igual que la mateixa manera que l’autora del llibre – en ser de mare estoniana i pare finlandès té el cor dividit: d’una banda, se sent finlandesa pels quatre costats però alhora profundament estoniana. No obstant això, no li agrada que als estonians se’ls consideri russos o se’ls anomeni soviètics. Tampoc entén aquest entestament per part de la seva mare d’ocultar la seva veritable nacionalitat a la resta de persones. La noia posseeix a més una forta personalitat i no vol repetir els mateixos errors que va cometre aquesta.
Però el més curiós de tot (i el més tràgic alhora) és l’estrany plaer – comparable per a ella amb fer sexe amb un home – que sent per devorar tot tipus de menjar per vomitar immediatament després; és a dir: no considera la bulímia com un problema sinó com el millor recurs per a poder menjar de tot i seguir mantenint-se prima i atractiva.
A Estònia, l’àvia Sofia segueix exercint de supervivent nata, encara que res podrà esborrar de la seva memòria els durs anys viscuts durant el règim stalinista.
Tres dones, tres generacions. Tres històries vitals que ens dibuixen tres realitats diferents, properes en el temps però força allunyades en les vivències que les conformen.
Els records de cadascuna de les tres dones – encara que bàsicament se centren més en els protagonitzats per la mare i la filla – es reparteixen en capítols que no segueixen cap mena d’ordre cronològic. Si més no això no provoca cap mena de confusió. Sabem perfectament quan, on ens trobem i quina de les dones protagonitza la narració. Som conscients llavors com la història, i la societat que a cadascú li pertoca viure, marca per sempre la pròpia vida.
He de confessar que llegir en una mateixa novel·la la supervivència en el sí d’un règim totalitari, l’esperança de la fugida mitjançant un matrimoni i la vida desordenada i bulímica d’una jove que viu els aspectes més superficials del món occidental, és una experiència aclaparadora. Tot llegint Les vaques de Stalin tens la sensació de que quelcom s’ha perdut pel camí, que hi ha engranatges que no ajusten, que hi ha preguntes sense resposta. Pot ser aquesta era la intenció de l’autora. Si és així, sens dubtes, ho ha aconseguit.
Eduard Riuadavets
