Sovint em passa. Començ un llibre i em costa seguir amb la lectura. Qualque cosa m’impedeix gaudir de la historia. A vegades –poques- ho don per impossible i abandon, d’altres persever i m’apenedesc de l’esforç, però hi ha ocasions en que de sobte i sense saber-ne el motiu la novel·la em captiva i aleshores el plaer és enorme. Això és el que m’ha passat amb aquesta Lliçó d’alemany de Siegfried Lorenz. Una novel·la immensa, gegantina, extraordinària…
1943, en un poblet de l’extrem nord d’Alemanya: el pintor Max Ludwig Nansen rep de Berlín una ordre oficial que li prohibeix de pintar. El seu amic d’infància, Jens Ole Jepsen, agent de policia local, és l’encarregat de fer-la complir. Davant la resistència de Nansen, el cap policial reacciona amb un zel que supera l’estricte compliment del deure. Ha nascut en ell una vocació tan poderosa com la de pintar: l’obediència.
1954, en un correccional per a joves inadaptats enmig de l’Elba: Siggi Jepsen, el fill petit del policia, és castigat per haver lliurat un full en blanc el dia que el professor d’alemany els posa una redacció sobre “les alegries del deure”. No és que s’hagi negat a fer-la, és que el supera la massa de coses a dir. Siggi s’imposa una llarga temporada d’aïllament per tal d’escriure tot el que el tema li evoca. Els seus escrits desvetllen, llavors, la gènesi del nazisme i els motius del seu triomf dins la societat alemanya.
Deure i obediència: les paraules claus que esbudellen una època. En cap moment del llibre s’esmenta el nazisme, no hi trobem cap referència directa. Si més no se’ns fa viure el món que el fa fer possible. L’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, a la regió de Frísia, Slesvig-Holstein, i el mar, el vent, els núvols, la llum, els canals, els molins, les marees, i els camins rurals d’aquestes terres són descrits gairebé amb preciosisme, de forma i manera que el paisatge esdevé un personatge més de la història.
Sentim l’opressió d’una terra desolada i escombrada per les fortes tempestes talment com una descripció de la societat alemanya, submisa, obedient, muda complidora dels deures que els ordena el poder.
El crític literari del diari Ara, David Vidal, va escriure sobre aquesta Lliçó d’alemany una reflexió que naturalment som incapaç de millorar:
“Totes les històries que recordo comencen i acaben malament, diu en Siggi Jepsen, el protagonista i la veu narradora de Lliçó d’alemany, de Siegfried Lenz….quan Siggi comença per fi a escriure no té aturador, i necessita completar la història de la seva vida sencera, ja que tota ella ha girat al voltant del deure. El director li suplica que s’aturi; ell, però, preferiria no fer-ho, perquè descobreix que quan comencem a contar històries res mai no s’atura, ni es troba un final adequat. Per això l’estil de la veu narradora és temptatiu, exploratori, amb preguntes que es formula sobre com i què explica, conscient que és el relat el que construeix la memòria i no a la inversa”.
Una tercera paraula, llavors, hem de tenir en compte: la memòria. La memòria necessària, la memòria imprescindible per ensorrar el mite del deure i l’obediència. La memòria que omple les pàgines del quadern de Siggi Jepsen i que ens descobreix la cara del monstre.
A una escena del llibre hi podem veure, a tall d’exemple, la importància que té la memòria històrica: quan ja acabada la guerra el pintor rep la visita d’un crític d’art que li demana alguns exemples, per a la seva revista, de les “pintures invisibles” que havia realitzat transgredint les ordres del govern nazi, Nansen recorda que aquesta mateixa revista l’havia proscrit per degenerat:
“Que poc, va dir el pintor, que poc que triguen a sortir dels seus caus. I jo que em pensava que s’hi estarien una bona temporada fent el mort, a les fosques, solets amb la vergonya (…) Em pregunto què és més curt, si la seva memòria o la seva vergonya”
No estaria de més que també aquí ens ho demanéssim. La nostra memòria contra la seva total absència de vergonya. Per pensar-hi.
Eduard Riudavets
