ULLS PER LLEGIR
Carrer Robadors
S’ha convertit gairebé amb una remor de fons a la que no fem cas. Dia rere dia sentim parlar de persones que, tot intentant fugir de la guerra o de la fam, malden de creuar la Mediterrània per arribar a l’Europa que se’ls presenta com un espai de llibertat i benestar.
Mentre escric això a les notícies de la ràdio ens informen que dos vaixells d’organitzacions humanitàries han recollit, en mig d’una tempesta espantosa, a més de set-centes persones sobre unes pasteres a punt d’enfonsar-se. Des dels vaixells s’ha demanat repetidament ajuda, no han tingut cap mena de resposta. Els governs europeus, malgrat declaracions i discursos, veuen amb absoluta indiferència la mort dels que només pretenen travessar les murades per tenir una oportunitat de sobreviure.
Vivim immergits en la hipocresia. Omplir-se la boca parlant de Drets Humans i després deixar morir la gent per manca d’ajut és el súmmum de la hipocresia. En això estem, en aquest món vivim, així són els qui ens governen.
Perdoneu aquesta mena de disquisició introductòria, però és que el llibre que avui comentaré té molt a veure amb tot això. Carrer Robadors de Mathias Enard.
He de confessar que vaig comprar el llibre simplement atret pel seu títol. No en tenia cap referència. Em va cridar l’atenció que un escriptor francès titulés la seva novel·la amb el nom d’un dels carrers del barri del Raval de Barcelona, un dels carrers mítics de l’abans mal anomenat “Barri Xino”. De fet, després he sabut que originalment en francès el llibre es diu Rue des Voleurs. No hi fa res, només us explic el motiu pel que vaig saber que calia llegir-lo.
Mathias Enard és un escriptor i traductor francès que actualment ensenya àrab a la Universitat Autònoma de Barcelona i és impulsor de diverses revistes culturals. Ha estat guanyador del prestigiós premi Goncourt per la seva obra Boussole.
Anem a la novel·la, anem a Carrer Robadors, finalista també del mateix premi Goncourt. Parlem llavors de Lakhdar, el protagonista, un jove tangerí que contempla des de les costes marroquines les llums d’Europa, les llums d’una costa espanyola que, a l’altra banda de l’estret, esdevenen un somni i un objectiu. Un objectiu que li suposa passar per múltiples calvaris, per situacions de dolor i desesper, per un camí ple d’entrebancs i marginacions. Però Lakhdar persevera i no es rendeix a l’hora de travessar l’infern.
“L’infern entès com una condemna a observar el món, en tota la seva dimensió, tancat dins d’una presó amb les parets de vidre. Com donar voltes fins caure esgotat en els cercles concèntrics que plantejava Dante, sense més rumb a la vida que gravitar per sempre a l’entorn de l’horror. És aquest infern una cadena perpètua, o és possible escapar-ne? Com trencar-ne els límits i guanyar-se la llibertat, encara que sigui momentània? Una via és a través de l’energia i l’ímpetu que donen la joventut, quan tot el pes del passat acumulat, per molt horrorós que sigui, encara no pot compensar la capacitat d’atracció del futur que resta per endavant, a l’espera.”
Aquestes paraules de Vern Bueno al digital cultural Núvol ens permeten saber tota la dimensió que té la novel·la. No són les aventures, no són les anècdotes, no són les situacions les que donen sentit a aquest llibre. És quelcom més profund. És el sentiment d’un jove que aconsegueix mirar endavant malgrat estar al fons de l’abisme.
L’actualitat hi és ben present, des del gihadisme al moviment dels indignats a Barcelona, des de la lluita per la supervivència a la multiculturalitat. Enard ha aconseguit captat a Carrer Robadors l’esperit de la nostra època.
Ens fa comprendre la situació de la immigració amb els ulls d’aquest Lakhdar que, a Tànger, contemplava l’estela dels ferrys que anaven cap a Algeciras, el mateix Lakhdar que recalant a Barcelona observa la nostra societat.
Carrer Robadors és alhora una novel·la d’aventures, una novel·la negra i una novel·la iniciació, però sobre tot una mirada lúcida a allò que ens ha pertocat viure i que sens dubtes no ens permet estar-ne orgullosos. Gens.
