Guillermo del Toro ens regala una meravellosa faula entre el que podríem considerar una Bella i una Bèstia més actuals. La història entre la jove muda, Elisa (que seria la Bella), i l’amfibi (que seria la Bèstia) provoca una barreja de sensacions: emoció, dolçor, tristesa, sensualitat i esperança.
L’excel·lent banda sonora d’Alexandre Desplat, que funciona com un leitmotiv, ja ens introdueix perfectament dins de la narració i ja ens avisa que el que veurem serà una història màgica i fascinant. I és veritat, però el que es respira al llarg de la primera hora de pel·lícula és una gran tensió que arriba a un clímax brutal justa a meitat de la cinta. De fet, la primera hora de The Shape of Water és d’un nivell molt alt. També ajuda l’agilitat del film alguns tocs d’humor que mantenen l’espectador entretingut. Després, a la segona hora, passem de la màxima tensió o una mena de pel·lícula romàntica i fantàstica i el ritme decau una mica, encara que l’aire intens es manté amb el personatge de Richard Strickland (Michael Shannon), el malvat. Potser Strickland sigui un dels millors dolents dels últims anys al cinema, ben caracteritzat i crea molta antipatia des del primer moment en què ho veus.
Els altres personatges secundaris també estan molt ben caracteritzats i tots tenen definida molt bé la seva personalitat. A part del personatge de Shannon, al laboratori també hi ha el doctor Hoffstetler, interpretat per un sensible Michael Stuhlbarg, que és el científic que es preocupa pel benestar de l’amfibi.
D’altra banda, trobem a Giles, el personatge savi i temperat interpretat notablement per Richard Jenkins, que és el que acull Elisa a casa seva. I també tenim a Octavia Spencer en el paper de Zelda, l’amiga inseparable i fidel d’Elisa. Spencer destaca pel seu caràcter i amabilitat, com molts dels seus personatges que ha interpretat darrerament.
Però sens dubte la millor interpretació la fa Sally Hawkins, que pot ser que faci la millor interpretació de la seva carrera, i ens regala una fantàstica actuació sense parla només utilitzant gestos, moviments o expressions, com feien antany els intèrprets de cinema mut. L’actriu britànica demostra una gran dolçor, com una gran fortalesa i aconsegueix fer uns matisos extraordinaris.
The Shape of Water té una història fantàstica, original i molt bona, però estant en període de Guerra Freda pot ser que falti que no comptin més cosa sobre aquest conflicte. A més, pot ser que de vegades el guió sigui una mica previsible, sobretot al final. No per això la pel·lícula és d’un nivell més baix i no deixa de ser una faula fantàstica, ja que barreja drama, amor i fantasia a la perfecció, i les seves actuacions són notables, i visualment la pel·lícula és bella de veure perquè tots els aspectes estan cuidats tots al màxim detalla per què transmet una poètica, una bellesa i una sensualitat brutal.
- Direcció: 9
- Interpretació: 7’8
- Guió: 8
- Banda Sonora: 8
- Aspectes tècnics: 7’4
- Maquillatge, perruqueria i vestuari: 7
- Satisfacció: 9
- NOTA FINAL: 8’03
