QUADERN DE BITÀCOLA
La superficialitat per a ningú és legítima
Molts acabam de viure la Setmana Santa i de participar a les seves celebracions o processons pertinents, més o manco directament. I em sorprèn positivament saber que Espanya compta amb uns tres milions de confrares, front al milió que existia sols fa 20 anys.
Em sorprèn, dic, perquè tenint present la secularització i desafecció que no pocs expressen cap a l’Església com institució, la passió per participar en alguna de les variades confraries segueix conquerint cors joves.
No hi ha dubte que Déu es manifesta a través de l’art, de la música, del silenci i de l’organització i participació d’aquesta expressió pública de fervor. El Papa Francesc a “Evangelii Gaudium” parla i aplaudeix “la força evangelitzadora de la pietat popular”.
Hi haurà, no ho dubt, qui participa directament o indirectament de les celebracions i processons de Setmana Santa com un acte de folklore un dia a l’any. Tot i així, l’atracció cap a la bellesa estètica, el silenci i la cultura heretada es revelen com una oportunitat per ensumar la transcendència. Oportunitat que per a no pocs pot ser aconsellable, tampoc ho dubt.
Em sorprèn, dic, i em sorprèn gratament aquesta manifestació de fe mitjançant mètodes que ajuden a apropar-se i a expressar la fe, front, per una altra part, la manera de proclamar i de viure l’agnosticisme i l’ateisme d’uns altres. M’explic.
Observant la conclusió de Christian Chabanis -filòsof i periodista francès mort el 1989 als 53 anys- després d’haver fet no poques entrevistes a científics i pensadors reconegudes sobre Déu, seguesc sorprès. Chabanis confessa que, quan va iniciar les seves entrevistes a ateus prestigiosos, pensava trobar-hi un ateisme rigorós i ben fonamentat. En realitat, segons diu, es va trobar que, darrere de greus professions de lucidesa i d’honestedat intel·lectual, s’amagava no poques vegades una “absoluta absència de recerca de la veritat”.
La seva constatació m’ha fet veure, una vegada més, que mentre alguns qualifiquen de superficialitat certes manifestacions religioses, uns altres apliquen el mateix criteri de superficialitat a algunes manifestacions agnòstiques i atees.
La superficialitat, per desgràcia, es fa present en diversos camps i en camps propis i contraris. La superficialitat és pròpia de persones que en realitat no “cerquen”. En qüestió de fe, la superficialitat és desentendre’s de la qüestió de Déu. Sobre les actituds superficials, d’un sentit i d’un altre, Xavier Zubiri (filòsof espanyol, 1898-1983), diria que són vides “sense voluntat de veritat real”. Els resulta indiferent que Déu existeixi o no existeixi. Els és igual que la vida acabi aquí o no. En tenen prou amb “deixar-se viure”, abandonar-se “al que sigui”, seguir “la moda” o “el costum” que sigui, sense aprofundir en el misteri del món i de la vida.
I em deman avui, és la superficialitat en la recerca de la veritat la postura més humana davant la realitat? Es pot presentar com a imitable i avançada una vida en la qual és absent la voluntat de cercar la veritat última de la nostra vida? Es pot afirmar que és aquesta una actitud legítima?
Quanta veritat hi ha en les paraules d’un gran teòleg, Karl Rahner: “És més fàcil deixar-se enfonsar en el propi buit que en l’abisme del misteri sant de Déu, però no suposa més coratge ni tampoc més veritat. En tot cas, aquesta veritat resplendeix si s’estima, si s’accepta i si es viu com a veritat que allibera”.
J. Bosco Faner Bagur
