CORREUS AL MEU TRIDENT
“Jugau molt, xalau molt i estimau molt”, adéu Andreu!
Estic trist. Som molts els que hi estem. Aquesta revista també hi està. La tristor no és dolenta. És natural, com ho són les llàgrimes que es vessen des del cor. Com us deia, escric aquestes línies trist, pensant en els ulls lluents de la vostra mare i sense voler mirar-me els meus al mirall. N’Andreu, es conco Andreu, ha mort. Sense donar-nos massa temps per assimilar-ho, sense estridències, sense massa adéus. Es farà estrany saber que ja no hi és quan, no fa massa, el vam veure quan anàveu a comprar estampes, o vam anar a fer-li una visita a casa seva i vam xerrar una bona estona com si res.
Hi ha persones que marquen, que deixen un record inesborrable. Són éssers especials. N’Andreu era un d’aquests. Encara que tot just el veiessis uns minuts, ja sabies que aquella persona tenia quelcom. No em faceu dir què, perquè no ho sé. Caràcter, carisma, personalitat… No sé ben bé què és. Alguna cosa tindrà per haver format una família tant especial com la que té, per haver compartit la seva vida amb un ésser tant noble i bo com na Niní. A casa sempre hem dit que n’Andreu ens recorda a Carl Fredricksen, el protagonista d’Up. La semblança física és evident, però també ho és la seva història. Un home que lluitava amb totes les conseqüències per allò que creia que era bo. Decidit, amb idees clares, capaç d’envoltar-se de bona gent i de generar bona gent.
Quan algú marxa sempre penso el mateix: l’he conegut massa poc. Em quedo, ara, amb ganes de xerrar de política, d’idees i ideals, de repetir aquella bereneta a La Vall i de veure de nou el vídeo de la nostra boda on ballava agafat de la mà de la seva estimada Niní. D’escoltar la seva veu, de veure aquella silueta blanca damunt una velo a motor pels carrers i camins…
De totes maneres, a la vegada que estic trist, no puc evitar dibuixar algun somriure mentre escric aquestes línies. Sí, perquè sé que la seva família serà forta, i seguirà essent tant autèntica com ho és ara. Perquè m’imagin n’Andreu pujat dalt una velo, amb el vent a la cara, anant a cercar na Niní, i pujant-la al seient de darrera, ella amb un vestit blanc i ell també vestit de blanc. I els dos somrient, com els he vist quasi sempre. I tot açò mentre els dos consolen els demés. I somric perquè record la frase que n’Andreu va dir a n’Eloi el dia del seu aniversari: Juga molt, Xala molt i Estima molt.
Petitons meus, jugau, xalau i estimau. Feu cas a qui sempre serà el conco Andreu, encara que no sigui conco vostre. I la tristor passarà, com va passar quan va partir na Niní. I llavors quedarà el record, i amb ell, el somriure.
Llorenç Allés Camps
