Era una aposta arriscada, i se’n van sortir amb prou èxit, gaudint ells i fent gaudir al públic amb una sonoritat de piano i percussió que l’oïda no està gaire acostumada a escoltar. Amb una combinació d’obres la majoria ben conegudes i d’altres no tant, però totes reconeixedores, dins la música clàssica però amb aires contemporanis, de ritmes lents unes i de cadències fins i tot frenètiques les altres, el percussionista Armando Lorente i la pianista Déborah Monserrat, de manera extremadament suau i delicada, van fer entrar i explorar al públic dins aquesta nova dimensió sonora, anant de sorpresa en sorpresa fins a la traca final, amb el regal d’un bis on exhibiren tota la seva brillantor i expressivitat.
Veure com Déborah Monserrat amb el piano, tot i que també amb alguns moments d’especial protagonisme, es mantenia en la seva interpretació sòbria i passional alhora i més en un relatiu segon plànol fou un exercici imprescindible, però fixar-se en Armando Lorente i la seva percussió, sempre en perfecte harmonia amb el piano, va ser tot un espectacle. Fins al punt de moments realment hipnòtics, segons els colors i textures que es combinaven en un instant concret. Tot un llenguatge de sensacions enviades sobretot a través de la marimba i del vibràfon, per la manera de moure’s en tocar-los, anant i venint a vegades rítmicament, i amb la precisió que emprava les maces.
Fins i tot, en una peça en concret, emprant uns arcs de violí per treure les notes i els sons que volia del vibràfon. Aquesta obra fou Spiegel im Spiegel, escrita en 1978 pel compositor encara viu Arvo Pärt, i que s’introduí com a primera obra de la segona part del programa. Una peça plena de sensibilitat i delicadesa que amb molt poques notes i suaus, minimalisme pur, aconseguí transmetre la calma necessària per ficar novament al públic dins el concert i preparar-se pel que vindria després, amb moments també reflexius però dotats igualment de ritmes ràpids i plens d’explosions finals.
Abans, a la primera part d’aquest segon concert del Festival de Música d’Estiu 2018 de Joventuts Musicals de Ciutadella, per entrar en matèria i en la única peça que el piano s’acompanyà d’altres instruments que no fossin ni la marimba ni el vibràfon, ja havien interpretat el Prélude de la Suite nº 1 de Bach, amb uns arranjaments específics d’Armando Lorente. Així com també havien aprofundit en aquesta exploració de piano i percussió amb el Concert nº 1 per a marimba escrit per Ney Rosauro en 1986, on ja es van començar a veure i escoltar moments espectaculars i sorprenents, alternant ritmes més pausats amb altres de més ràpids i intensos, amb quatre moviments ben variats entre sí.
A la segona part, juntament amb Spiegel im Spiegel, les peces més reflexives i calmades, d’un gaudi potser més interior i íntim, foren les dues composicions que tocaren del mateix Armando Lorente: Ragazza, escrita un 8 de març i dedicada a les dones; i La vida que viene, dedicada als seus pares difunts i que, de fet, estrenaren en aquest concert amb la combinació de marimba i piano (l’obra ja s’havia interpretat abans, però per a marimba i orquestra).
Mentre que la part més explosiva, i també més coneguda per al públic tot i que en altres combinacions instrumentals, amb canvis totals de ritmes alternades amb les anteriors i amb sensacions si més no diferents, va estar integrada pel Blue rondo a la turk de Dave Brubeck, amb certs tocs jazzístics; pel Libertango d’Ástor Piazzolla, amb el vibràfon i amb moments d’acompanyament de Monserrat a base de picar les mans damunt el piano i de Lorente traient notes de tocar entre sí les maces (moments vibrants i trepidants); i per la Danza española nº 1 de La vida breve de Manuel de Falla, plena de matisos.
La traca final a aquesta explosió musical del vespre d’aquest dilluns 23 de juliol al Claustre del Seminari de Ciutadella, amb el bis de regal, va ser amb Csárdás de Vittorio Monti, una peça folklòrica basada en un csárdás (ball tradicional) hongarès i que, inicialment per a violí i mandolina o piano, conté moments lents al principi però que acaba de manera frenèticament vital, cosa que Déborah Monserrat i Armando Lorente aconseguiren transmetre a les totes.
