Heu llegit l’assaig La vellesa de Simone de Beauvoir? Us el recoman. Ens aporta moltes de les claus per entendre –i acceptar- aquesta etapa de la vida. Emperò, no és d’aquest llibre del que avui us vull parlar. Simplement a l’hora de posar-me a escriure m’ha vengut al cap, no debades la vellesa i els records són dos aspectes fonamentals en la novel·la que aquesta setmana comentarem.
La fugitiva, de Blanca Busquets, narra la història de la Mireia una dona de més de noranta anys que viu sola en un pis de Barcelona. Cada dia que passa es mostra més esquerpa. La Mireia només s’entén bé amb la seva néta, la Sònia. Mentre escolta els sorolls del carrer i espia els llogaters del pis del costat, rememora la seva vida, tan accidentada, i tot el que ha causat que la seva filla l’eviti tant com pot i que el seu fill no li parli des de fa molts anys. I és que el seu recel i la seva solitud tenen una raó de ser. I, amb una mica de sort, un seguit de fets inesperats podrien desembolicar unes vides travades aparentment sense remei.
Sense voler desvetllar la trama de la novel·la us puc dir que Blanca Busquets, a La fugitiva, ens porta de la mà a conèixer els grans motors que mouen l’existència humana: la mort, la família, l’envelliment. Ens atrapa i ens fa anar endavant i endarrere en el temps d’una manera natural i presenta una estructura en aparença senzilla, però força complexa i ben teixida que va molt més enllà d’una narració de caire costumista.
Perquè, de fet, a tota la novel·la hi ha una reflexió subjacent de gran profunditat: Què és la maldat? Per què actuen com actuen algunes persones fent mal fins i tot als que els hi són més propers? Hi ha redempció possible?. Res de tot això és explícit però, sens dubtes, és l’alè que impregna tota l’obra.
En aquest sentit, en una article d’Esteve Plantada, a Naciódigital, l’autora ens fa una sèrie d’aportacions clarificadores sobre La Fugitiva:
“Amb la Mireia he fet una dolenta. Però jo no crec en els dolents-dolents: ho són per les circumstàncies,i per això m’agrada que tinguin un raig de llum. Aquí n’hi ha”, subratlla Busquets. “La Mireia em serveix per explicar que hi ha coses que marquen de per vida. I com fins i tot ella també es trencarà, per deixar passar escletxes de llum. I acabarem entenent per què s’ha tornat així”, avança, amb la prevenció de no dir res de la intriga, perfectament mesurada, que mou la història.
“La Mireia té un forat a dintre que és impossible d’emplenar”. Els camins que ens condueixen per una novel·la que explora la relació entre pares i fills, que mostra com el pas del temps afecta a les persones, que ens remou per un passat molt cru i que, al capdavall, indaga en el silenci i en la gent que no pot fer altra cosa que callar. “Tots en tenim, de secrets. I està bé que en tinguem, perquè ens enriqueixen. En una novel·la són essencials perquè la història tingui grapa i perquè, al final, el lector els descobreixi, si és que no ho fet abans”.
Quan t’apropes a la vellesa, quan els records comencen a ser els principals combustibles de la vida, llavors llegir una novel·la com aquesta et dóna pistes d’allò que és important i d’allò que és accessori, et fa pensar sobre els errors i les mancances, els encerts i les fortaleses que han fet de la teva vida allò que és. La fugitiva és una novel·la que es llegeix amb gran plaer però que alhora també et fa pensar. Una gran combinació al meu parer.
