Un cant a la vida, a la vida senzilla, a aquella en què són les petites coses les que prenen potser més importància. I on, a més de molta sensibilitat, hi ha certs tocs de tristesa alegre, una certa saudade. Mesclada, però, amb ritmes més jazzístics i afrocubans, tots necessaris per fer del concert del Festival de Música d’Estiu, aquest dimarts 14 d’agost vespre (després de l’ajornament del dia anterior per no haver pogut arribar a Menorca pels retards aeris patits), una trobada íntima amb el Delirio vital de la donostiarra María Berasarte i del cubà Pepe Rivero.
Versionar cançons que no són pròpies, en el sentit d’autoria, no és un exercici nou en sí mateix, tot i que el que sí que és especial i innovador és al terreny on les duen María Berasarte i Pepe Rivero, allunyant-se cadascú del seu propi món i que els és més conegut (ambdós provenen del clàssic) per crear-ne un altre de diferent, prou personal com per afirmar que sí que fan una cosa nova, amb un segell i llenguatge propi que si bé a vegades canvia radicalment els ritmes en manté essencialment el seu rerefons, en un treball experimental que realment passa molt bé.
I açò amb una veu, la de María Berasarte, i unes notes, les que surten del piano de Pepe Rivero, que es situen al final del concert compensadament a un mateix nivell, brillant en alguns moments la veu dels mil i un registres, polida i concisa, de María Berasarte, i sorprenent, en altres, els enlluernadors solos pianístics, si més no propers a la improvisació, de Pepe Rivero, que en cap cas queda endarrere quant a protagonisme, ben al contrari.
Si significatiu va ser el principi amb Tu, mi delirio del cubà César Portillo de la Luz, cançó d’amor delirant cantada pràcticament amb la veu nua de Berasarte i just amb quatre notes pianístiques; també va ser significatiu el final, amb Aquellas pequeñas cosas de Serrat, l’únic bis de la nit i que venia a arrodonir aquesta transmissió de què al final (de la vida o del concert) el que queda són les petites coses, que, de manera senzilla i sensible, sense necessitat de gaires artificis, fan que la vida sigui vida i pugui ser gaudida. Del programa va caure Os argonautas, que no forma part del disc Delirio, i les 12 cançons del concert van ser interpretades d’una tirada, sense descans entremig.
O que é del brasiler Gonzaguinha i Aguaenlaboca de l’andalús Joaquín Calderón, amb uns aires arabitzants i jazzístics i amb sengles solos d’autèntica exhibició per part de Pepe Rivero, donaven continuïtat a Tu, mi delirio i precedien també un dels moments més sensibles de la nit. Com va ser la interpretació de Txoria Txori, cançó popular basca amb lletra basada en un poema de Joxean Artze (i que va sobre la llibertat i sobre la possessió, sobre el domini i el respecte entre les persones i els animals) i música de Mikel Laboa, a qui Berasarte va dir que admiraria tota la seva vida.
Sense dir-ho expressament, la cançó, duta al terreny del tango cubà, va arribar precedida (i interpretada com si fos una de sola) per Plath de María Berasarte, una mena d’introducció vocal d’uns dos minuts en què la cantant fa com si entrés en trànsit per anar llavors a caure dins Txoria Txori. A aquest trànsit, moments hipnòtics, a més de amb la veu com abans encara no s’havia sentit durant el concert, María Berasarte l’aconsegueix també amb la seva manera de moure’s damunt l’escenari, a base de lents i compassats moviments amb les mans i cos i gairebé clavada amb els peus enterra. Aquest joc de veu, mans i moviment, de fet, d’altres maneres, es repetiria a qualcuna de les properes cançons.
D’allà cap al final, el duet va passar per París amb la preciosa Je ne t’aime pas de Kurt Weill; pel país de Delirio composat per Pepe Rivero (un tema de piano sol -brillant Pepe Rivero– que és una mena de relat de com el duet va fer la feina d’aquest seu primer disc); per la Lisboa del fado, amb aires cubans, amb la fantàstica Estranhaforma de vida (que fou potser la màxima expressió de la tristesa alegre que va desprendre bona part del concert);per Galícia amb la reconeguda Lela; altra vegada per Lisboa amb el fado Barco Negro; i per l’illa de Cuba amb l’antiga i meravellosa nana Drume Negrita, en una versió amb un altre solo impressionant del pianista i amb aquells moviments hipnòtics i veu de mil i un registres de la cantant, amb diversos canvis de ritme i deixant-se anar fins a aconseguir adormir al fillet de la cançó.
Text: Joan Mascaró M.
