Acostumats com estem a veure i sentir una tuba en el paper de baix i com a instrument d’acompanyament d’una orquestra més ample, escoltar-ne quatre a la vegada i, a més, en condicions de protagonisme absolut, és un exercici d’entrada sorprenent, per l’agradable descobriment de la seva especial sonoritat. I aquesta sorpresa inicial es torna deliciosa si, com va fer el Quartet Onnoven, estructura un programa musical amb un repertori aposta per significar la versatilitat d’aquest instrument i la varietat de sons que arriben a aconseguir junts. Tanta diversitat que, més que de només quatre tubes, sembla que des de l’escenari surtin notes d’una orquestra sencera.
La nit també va ser d’estrenes i de comiats. D’estrenes perquè Onnoven debutava com a formació estable, amb Mauro Fariña i Héctor García amb els bombardins (tuba tenor), Joaquín Cortina amb la tuba baixa, i David Llácer, mestre de mestres amb aquest instrument de vent-metall i que de manera discreta exerceix també el seu lideratge, amb la tuba contrabaixa. I de comiats perquè era el sisè i darrer concert del 46è Festival de Música d’Estiu que organitza Joventuts Musicals de Ciutadella, una edició que si bé no s’ha caracteritzat per una afluència molt considerable de públic, sí que ha estat marcada per propostes de qualitat i també innovadores i sorprenents, com aquesta mateixa que el dilluns 20 d’agost tancava el Festival 2018 al Claustre del Seminari.
Encara que el programa va ser executat tot d’una tirada, s’hi van poder diferenciar dues parts, de manera que el concert anà in crescendo, sempre amb els quatre músics asseguts a l’escenari i en dues de les composicions acompanyats per Edu Florit amb la percussió. Açò tant interpretant obres originals per a quartet de tubes com peces simfòniques i orquestrals que el mestre Llácer, també compositor, ha arranjat per al propi grup.
La primera part es caracteritzà per sons més greus i per una música més interior, potser més pausada i mostrant més el caire litúrgic de la versatilitat de la tuba com a instrument, també més semblant a la sonoritat d’un orgue i gairebé aposta per ser escoltada dins d’una església. Açò sí, començant a deixar mostres del virtuosisme que igualment es requereix per tirar endavant amb la dificultat tècnica i rítmica de certes obres, també per la quantitat d’aire que es necessita per treure-li a la tuba tot el profit.
Una d’aquestes obres virtuoses, com per presentar les credencials del concert, fou la primera interpretació, amb el conegudíssim primer moviment, a més Allegro con brio, de la Simfonia núm. 5 de Beethoven, arranjat per David Llácer. Els jocs rítmics que s’ofereixen, amb un to bastant greu, van ser magistrals, en una primera demostració de com quatre tubes poden esdevenir també una orquestra força completa. La continuació va venir amb Bruckner Etude de l’uruguaià Enrique Crespo (en un homenatge al compositor i organista austríac Anton Bruckner), el tema de contrastos Wolkenschatten de Jan Koetsier i la delicada Benediction de John Stevens.
Amb l’emblemàtic i alegre Intermedio de la sarsuela La boda de Luis Alonso, de Gerónimo Giménez amb arranjaments de Llácer, i amb la percussió com a estaló, començava la segona part, més moguda i vistosa (i virtuosa) que la primera, i, sempre dins aquesta característica greu de la tuba, amb uns tons que pujaren un poc i realçaren encara més les possibilitats sonores de semblar una orquestra sencera. Aquest joc anà in crescendo amb el Viva voce! d’Stevens, es calmà un poc amb la Fantasy de Ralph Martino i esclatà definitivament amb les Tres Milongas de Crespo, de tres moviments però que perfectament poden ser peces individuals i que, amb un estil semblant al tango però més viu, estan inspirades en el folklore d’Amèrica Llatina.
La culminació de la nit, i del Festival, van ser els dos bisos de regal, i on aquest efecte orquestra sencera es feu de nou especialment present, i sonà diví. Primer d’una manera més ràpida, i com si s’estés en una revetlla d’estiu a la plaça del poble, amb el Mambo núm. 5 del cubà Dámaso Pérez Prado amb un toc de percussió (i amb el clàssic “sí, sí, sí, yo quiero mambo, mambo” cantat pels instrumentistes inclòs), i després amb el més pausat, i preciós, Tell me now, tema central de la pel·lícula El rey Arturo, de Hans Zimmer però arranjat especialment per a les tubes per David Llácer.
