Avui, mentre alguns parlen del cristianisme assenyalant la persecució i el martiri de no pocs cristians, uns altres es fixen, en canvi, en la religiositat que la qualifiquen com « low cost ».
Pilar Rahola, que es confessa no creient, en un recent llibre publicat -S.O.S. Cristians-, recordant, per exemple, que hi ha més de cinc mil catòlics assassinats en la diòcesi de Maiduguri, tres-cents cinquanta esglésies atacades, prop de cent mil catòlics de la zona, desplaçats…, remarca: “Entre l’ús abusiu de terminades dretes i el rebuig menyspreatiu de determinades esquerres, els cristians (sobretot, els catòlics) se senten sovint en terra de ningú i es refugien en una vida religiosa closa en el redós de les seves esglésies i els seus recintes”.
D’altres, com Joan Mesquida Sampol al Diari “El Mundo” de dia 7 d’agost, es fixen en canvi amb la “Religiositat low cost”. Així, Mesquida recorda com en l’actualitat s’està produint “la descristianització de les festes, on ja és possible veure betlems sense Jesús o festes de la Verge del Carme sense la Verge del Carme”. I afirma que, curiosament, “són molts els sectors de l’Església que semblen sentir-se còmodes en aquesta religiositat “low cost”, creient que així es produeix una adaptació a les circumstàncies històriques i socials del moment”.
I em dic a mi mateix, “es ben veu que en el mercat hi ha de tot! I tot és segons el que vull accentuar i viure”. Ja va bé publicar i accentuar el que cadascú descobreix, però em semblaria encara millor que cadascú fos capaç d’adonar-se quin estil de religiositat aporta a la varietat del mercat, la “del compromís seriós” o la de “low cost”.
És molt fàcil dir i escriure el que un s’adona fixant-se en els altres. Per a mi el que més convé no és tant fixar-se en el com viuen la religiositat alguns, sinó en assumir personalment una vivència o no vivència de la religiositat que sigui fruit de la meva opció i consciència. Ja està bé fer sociologia de la religió, però també i més convé decidir-se seriosament per avaluar personalment la religiositat o no que un personalment viu i quina aportació real fa a la societat. És positiva, és negativa?
Joan Bauzà, al Diari “Última Hora” del cinc d’agost passat, parlant de “Teranyines socials”, diu: “La teranyina pot ser un bon símbol per entendre com una societat, que es té per lliure, està controlada pel poder de les aranyes… Quines són les teranyines que la nostra societat té plàcidament assumides? A tall d’exemples, citem-ne quatre: els rumors dels xerraires, les declaracions dels famosos, les tendències de les “celebrities”, les llistes de los “más vendidos”… Si vols llevar les teranyines, mata l’aranya, si vols extirpar aquestes frivolitats socials, elimina la cultureta que les alimenta”.
Bona conclusió la de Bauzà. Ja va bé conèixer les opinions que ens ofereix qui, per un motiu o un altre, tenen avui una incidència social. Però és encara millor, més enllà del que manifesta la gent entesa o les “celebrities”, que en tinguem noltros mateixos no sols un criteri personal sinó, més bé, un compromís personal. Parlam molt del que passa i del per què creiem que passa el que passa. I em deman: No serà més positiu que, havent-nos format una opinió personal, ens comprometem a viure, també la religiositat, segons la nostra opció personal i conscient?
Així, em deman i us deman: Ens interessa de ver, i és favorable a la societat, viure personalment una religiositat “low cost”? Ens interessa de ver, i és favorable a la societat, que la religiositat sigui perseguida o silenciada? Jo tinc la meva opinió. Quina és la teva?
