S’ha de fer quelcom més, que del passat no s’hi viu. (Pasqual Maragall). Aquest dies ha fet un any del fracàs més estrepitós del govern de Madrid, el que deia que no es votaria i es va votar i de la ficada de pota més gran que pot fer un cap d’estat desqualificant a una part del seu poble.
I d’aquí a uns dies també farà un any del fracàs del govern de la Generalitat, quan atemorit pel rum rum dels helicòpters que voltaven sobre el Palau i la por a la sang pel que havien vist el dia 1, van posar genoll a terra. Dit això, no és pot oblidar l’èxit d’una part del poble que mai havia arribat tant alt per aconseguir la independència.
S’han fet i han passat moltes coses de llavors ençà. Ben segur que el fet més sonat del que ha passat des d’aquell 1 d’octubre és que cap dels dos governs segueixin sent govern.
Ni Puigdemont ni Rajoy són, ara mateix, presidents de govern. Cap dels protagonistes que ho varen ser aquell primer d’octubre estan en primera línia, uns perquè estan empresonats o a l’exili i altres per la seva incapacitat de gestionar el fet català, entre d’altres, han sortit per la porta del darrera.
No oblidaré el rei, en Felip, la seva incompetència i incapacitat l’ha dut a mínims de popularitat, ni el CIS ja ho pregunta a les enquestes vista la baixa mes rere mes, tot i deixant a banda les declaracions de na Corinna. La casa reial ja no és volguda per la meitat dels catalans, molts valencians, bascos, gallecs. mallorquins i asturians. Per la casa reial també han passat moltes coses, poques de bones.
Un any ha bastat per posar a ulls d’Espanya i d’Europa la capacitat de mentir d’un govern, negant una violència que sí va existir. Molts hi érem, molts ho varem veure en directe i el món a través de les TV’s, i avui encara molts dels que tenien responsabilitat en el moment ho continuen negant. De los Cobos, Millo, Zoído, etc. La derrota, per tots, els que ho negaven de bon principi i els que ho continuen negant, no l’han paït, el vot de més de dos milions de persones en aquell 1 d’octubre els va fer molt de mal.
En tost de posar el seny a damunt la taula, aquell 1 d’octubre va desfermar l’odi en la part dels perdedors, els nacionalistes espanyols.
Havien de buscar unes raons per la disculpa del que van fer, apallissar avis i àvies, mares, pares, joves etc., i es van inventar l’odi entre els catalans, ningú dubta que la societat catalana està molt polititzada i meitat per meitat en dos pensaments, però d’això a la guerra entre germans que la premsa no es cansa de publicitar hi va un bon tram.
Fracassats altre cop en l’intent de dividir als catalans, van optar i encara ho continuen fent, d’obrir l’escletxa més sagnant, la de dividir espanya en dos, catalans i espanyols, la d’atiar l’odi a tot el que sigui català, des de la llengua, els productes, els dirigents i al propi poble i per demostrar-ho no dubten en organitzar a Barcelona una manifestació en suport dels policies que van estovar a la gent l’1 d’octubre de 2017. Aquesta serà una ferida molt mal de cicatritzar, passi el que passi entre Catalunya i Espanya.
La por a perdre, veient com a Catalunya l’idea d’un referèndum agafava força i una previsible derrota del dia de les votacions va fer embogir al govern de Madrid, prou per maquinar una estratègia, la de col·locar jutges i fiscals capaços de mentir, de muntar una pel·lícula dels fets que fos prou per escarmentar als implicats i on l’odi i la venjança ha quedat palesa amb les reiterades negatives per deixar sortir els que estan en presó preventiva. Ni cal dir que la cúpula judicial ha fet el ridícul a Europa.
I quelcom més han fet els catalans, sortir al carrer l’últim onze de setembre, on un milió llarg de persones van omplir la Diagonal, sense algarades.
Pilio
