“Fa un any va sortir a la venda la meva novel·la L’home de Déu, una història de terror sobrenatural amb bruixes, plantes remeieres, bona gent, mala gent, vida rural a la Catalunya profunda dels anys cinquanta i un seminarista que va recorrent camins i carreteres amb una moto amb sidecar i una Polaroid”.
Són paraules de l’autora, Mireia Vancells, a una xarxa social. Sens dubtes no tinc cap intenció de contradir-la però, al meu parer, L’home de Déués molt més que aquest breu resum que ens aporta.
A aquesta secció només escric sobre llibres que m’han agradat. És obvi llavors que he gaudit amb la novel·la de Vancells, però ja no és tan normal que, a més d’agradar-me, un llibre em sorprengui.
L’home de Déu m’ha sorprès, i molt. No estic acostumat a topar, en la literatura catalana, amb un llibre així. Una novel·la que amb absoluta naturalitat enllaça una narració de caire gairebé costumista amb una història de bruixeria. Una novel·la que et porta, sense aparent esforç, fins un final sabut des del principi però així i tot inesperat. Vet aquí les raons, llavors, de la meva sorpresa. Una molt agradable sorpresa.
Però com he dit abans, hi ha molt més a aquesta novel·la que una història d’intriga amb elements sobrenaturals. Molt més. L’autora ens porta de la mà a la Catalunya dels anys cinquanta, la Catalunya castellanitzada per la força dels vencedors franquistes, i així coneixem la corrupció i cobdícia d’una Església Catòlica triomfant que condiciona i ofega la vida de tot un poble.
Mentre escric les meves ressenyes setmanals tinc molta cura en no desvetllar en excés l’argument. He de confessar que en aquest cas m’està resultant especialment difícil. Em permetreu, llavors, que em limiti a reproduir textualment allò que se’ns explica a la contraportada.
“L’any 1957, en plena postguerra, l’arquebisbe de Barcelona envia el jove seminarista Marcial Ustrell a comarques a fer inventari dels objectes d’un seguit de parròquies que, per decisió del Vaticà, aviat canviaran de diòcesi. Allà, en terres de pagès, d’analfabetisme i de supersticions, en Marcial es trobarà amb un seguit de circumstàncies que el conduiran, irremissiblement, a la desgràcia”.
No puc deixar aquest escrit sense fer esment als personatges. Sovint a les històries que tenen qualque vessant fantàstica aquests estan desdibuixats, són de fet simples excuses per mantenir l’acció.
Això, sortosament, no succeeix en aquesta novel·la de Mireia Vancells. Els personatges són creïbles i plens de realitat. M’ha commogut Marcial Ustrell, víctima d’una religió feta d’imposicions, vergonyes i prohibicions. He entès els dilema farisaic de Mossèn Dalmau i, sobre tot, m’ha fascinat mestre Benet de Mura, la seva personalitat, el seu llenguatge, la seva enrabiada visió de la vida. Només per conèixer-lo ja valdria la pena llegir L’home de Déu. Us ho ben assegur. Així, em complau força acabar la ressenya amb les seves paraules:
“Com bé deies, noi, va venir la guerra, cago’n la misèria i sa puta mare…i amb la guerra, el desastre”.
Crec que convé conèixer Benet de Mura. Convé llegir L’home de Déu. Els plaers sempre convenen.
