Hi ha novel·les divertides. N’hi ha de tristes. Avui vull parlar-vos d’un llibre que, al meu parer, ens aboca a una història força trista però que, per altra banda, també inclou tocs d’humor que no desdiuen el sentiment general de soledat, somnis esventrats, tristor.
La protagonista d’aquesta obra, Elisabeth, és una dona madura, que passa de la seixantena, a la qual la vida no li ofereix massa sorpreses. La seva mare ha mort fa poc, té una parella des de fa mitja vida, una feina estable, de la que es jubilarà en poc temps… Tota la seva vida està marcada i ben quadrada. Un dia, però, decideix fer una festa de primavera, sense cap raó, i convidar els seus amics i coneguts, entre els quals tenim els seus veïns del pis de dalt, Jean-Lino i Lydie.
Fins aquí tot normal, una escena de la quotidianitat. Però, acabada la festa, Jean-Lino truca a la porta, allò que els conta canvia per sempre la seva vida.
Babilòniade Yasmina Reza, és una descripció de la mediocritat, de la grisor que amara moltes vides, de la teranyina asfixiant que cobreix el dia a dia.
Ens diu la pròpia autora: “Les persones neixen i moren sense que ningú s’adoni de la seva presència i sense aconseguir grans èxits: creuem la existència sense soroll, sense haver estat feliços”.
Vet aquí, aleshores, la tristor que podem viure tot llegint aquesta novel·la. No són els fets tràgics, els drames, és l’existència sense horitzons, la quotidiana ofegor d’una vida sense expectatives.
El crític literari Julien Bisson ens dóna la clau de la novel·la. “La nova novel·la de Yasmina Reza té un aire de pel·lícula dels germans Coen. Una mica de novel·la policíaca i un toc d’humor negre per esmorteir la desesperació … Un llibre excel·lent, habitat pel duel, en què la comicitat teatral no és més que una màscara que dissimula la impossibilitat de la felicitat”.
Després de tot el que ja he explicat crec que ha quedat ben clar que Babilònia no és un llibre amable, però precisament per això mateix tampoc és insubstancial. És un llibre que fa pensar, que et porta a reflexionar sobre la pròpia vida, que t’interpel·la personalment. Sense concessions, o amb la única concessió d’aquestes pinzellades d’humor irònic que, a la fi, et deixen més clara l’agror final. L’agror de la vida viscuda com exili.
Exili. Heus aquí l’explicació del títol. Babilònia, referència a l’exili jueu, és el símbol d’aquestes existències immergides en la buidor, de la vida empesa cap als marges, estancada, impossibilitada de tornar al corrent principal. Exiliada de si mateixa.
Com es diu a la novel·la, tot referint-se a unes fotografies: “És trist, cada foto és un himne a la soledat, és gent sola davant el futur…
Però, cal també, esmentar-ho. Yasmina Reza no és ferotge amb la seva exposició, ben bé al contrari. Hi ha molta tendresa en la seva mirada. No amaga res i res defuig però en cap moment s’acarnissa amb els personatges.
Ens fa adonar que a Babilònia hi podem ser tots i que potser ja hi som.
