Feia temps que a Ciutadella no sobresortia algú amb unes aptituds tan marcades per ser un bon jugador d’escacs. El seu mestre, en David Pons, ho va veure tot d’una quan, amb només cinc anys, en Joan es va apuntar al Club d’Escacs Cercle Artístic. Enguany, ja amb 12, ha participat al mundial d’escacs que s’ha celebrat a Santiago, aconseguint 6 punts dels 11 possibles, un resultat més que satisfactori per un al·lot que no s’hi dedica de forma professional.
“Record quan va entrar a l’aula, en el moment en què el van apuntar. Pràcticament no sabia ni moure les peces i ja veiem aptituds molt especials. Ha anat cremant etapes molt ràpid. Tenia 8 anys i competia amb els al·lots de categoria sub 10; amb 11 és sub campió de sub 18 de Balears. Està acostumat a un nivell d’exigència tan alt que, el que no sigui guanyar, no és vàlid”, resumeix en David Pons, el mestre de tota la vida de en Joan. Ell l’ha vist cremar totes aquestes etapes i convertir-se en l’únic participant de Balears que ha anat becat per la Federació Espanyola d’Escacs al mundial celebrat a Galícia.
En Joan descriu així la seva experiència: “La primera setmana del mundial no jugava del tot malament, però després la liava un poc, per la pressió i els nervis. Vaig fer en total 11 partides contra jugadors de Portugal, Finlàndia, Itàlia, Linxestein, Guatemala i també dos americans. Els de Corea i Guatemala eren els campions de la seva categoria al seu país. També vaig jugar contra el número dos del món en categoria sub 10, però vaig perdre”, confessa una mica decebut. En David fa l’incís: “però no era millor jugador que ell. Ell tenia la sensació que no anava bé però va jugar de manera molt digna les més de cinc hores que va durar la partida. En aquest esport, passa que la partida que pitjor fas potser és una que guanyes. Guanyar o perdre no vol dir que ho estigui fent bé o malament, perquè és un joc que penalitza molt.”
El resultat: va quedar el número 85 de 204 participants de tot el món. Gens malament si es té en compte que “molts dels que van al mundial fan tot el dia jugant a escacs, i estan en un sistema educatiu diferent, fent entrenaments de 8 o 10 hores diàries”, comenta en David. “D’espanyols n’hi havia més pel fet de que el mundial es va fer a Espanya, però d’alguns països només van venir els millors o simplement els campions.”
Tanmateix, en Joan es queda amb l’experiència i el fet de “jugar amb gent de fora, poder competir amb persones d’altres països, i també disfrutar, sobretot la segona setmana perquè la primera setmana em vaig pressionar pel fet d’estar becat per la Federació espanyola”, confessa.
Pocs com en Joan
La primera peça la va moure amb 5 anys. “Joan: vaig veure el taulell a casa i es papà em va mostrar lo primer.” Son pare, en Dani Moll, havia jugat a escacs de petit, però feia temps que el tenia oblidat. I quan en Joan va començar mostrar interès pel joc, la seva mare, na Gemma, hi va veure potencial. “A les dues o tres setmanes ja l’havia apuntat al Club d’Escacs Cercle Artístic”, diu en Dani.
El camí fins al mundial ha estat intens, però carregat d’il·lusió. “Per preparar el mundial he d’estudiar molt, faig quatre classes amb en David, 1 hora per internet amb un mestre de la Federació Espanyola i els dissabtes partida.”
Acostumat a jugar contra persones més grans que ell, diu que no li fa por que l’adversari sigui més experimentat, “al final no jugues contra el qui tens davant, sinó que jugues contra les peces. El que conta és el nivell de la persona, però l’edat no és tan important.” Potser per això, cap dels amics s’atreveixen a asseure’s a l’altra banda del taulell.
El que troba més complicat és “saber remuntar després d’una partida de 3 hores o més i que al final has perdut. M’he de conscienciar que la pròxima partida és començar de 0, que és diferent, i com si no hagués passat res.”
En David descriu al seu alumne així: “he tingut la sort de poder entrenar a joves molt qualificats per aquest esport, tambéa altres bandes perquè he estat dins la Federació Catalana, i he vist gent molt bona. Però com en Joan, n’he vista molt poca. Té un càlcul brillant i una visió espaial molt bona; també una intuïció innata, que és quelcom que un mestre no pot mostrar. Ho duu de sèrie. Sí que ha hagut de canviar algunes actituds, perquè és un al·lot molt competitiu i no li agrada perdre. El fet de no poder exterioritzar cap sentiment mentre juga, afegeix pressió. Per açò intentam que disfruti del joc”.
Espanya va fer 4 empatat amb el campió, en un nacional de 200.
El Club i els escacs entre els joves
“Ara començam a tenir jugadors de nivell alt. Hi ha altres fillets que han competit a nivell nacional i ho han fet bastant bé“, diu en David. “Al nivell den Joan és dels primers casos que tenim a l’escola. Però na Lidia Comellas va fer subcampiona d’Espanya de sub 18.” En Joan va quedar empatat amb el campió d’Espanya en punts durant el passat mes de juliol, quan es va celebrar el campionat nacional. Segons diu en David, “el problema més gros que tenen els al·lots de l’illa és que poden competir molt poc a Menorca. Els jugadors de fora estan acostumats a fer unes 60 o 70 partides l’any. I ell, si en juga, 20 és tot. La diferència és molt grossa. Per açò témés de mèrit. Supleix aquesta mancança amb molta feina i talent natural.”
El proper repte ja està marcat al calendari den Joan: el pròxim mes de juliol torna al nacional, però canvia de categoria i puja a sub 14. “Esper quedar amunt”, diu amb un riure tímid i carregat d’il·lusió.
