El govern espanyol dedicarà el 2019 a commemorar els vuitanta anys de l’exili espanyol. Es compleixen vuitanta anys des de la partida de milers de republicans, un nombre que molts historiadors coincideixen en situar en el mig milió de persones. En una recent visita a Menorca, el director general de Memòria Històrica, Fernando Martínez, indicà que seran nombrosos els actes organitzats per a recordar aquells fets i recuperar la memòria de les persones que es van veure forçades a marxar. En certa manera, a Menorca, ja ho ha fet l’historiador, Josep Portella Coll. Aquest 2018, ha presentat el seu Llibre d’Exilis, una obra que, per la seva envergadura i contingut, s’ha de considerar monumental. Són més de 700 pàgines de gran format, amb un miler de fotografies inèdites, per explicar-nos 953 històries de vida. Parlam amb ell.
Quan de temps ha dedicat a escriure Llibre d’Exilis i quines han estat les fonts principals?
- Vaig començar els treballs l’any 2010, per tant, podem rallar de 8 anys de feina. D’una feina de cada dia. Probablement, les hores destinades a la construcció del llibre supera les deu mil. Pel que fa a les fonts, podem dir que es tracta d’un treball basat en dos tipus de fonts: l’oral i l’escrita. Pel que fa a l’oral, en la majoria de casos he pogut comptar amb almenys una persona pròxima al biografiat, quan no el mateix biografiat, per explicar la història viscuda. Aquesta informació, després s’ha ampliat i contrastat amb aquella altra que podia trobar en els arxius, en la premsa de l’època o en la documentació personal del subjecte. A veure, si la biografia és d’un personatge d’un cert pes històric, sempre pots trobar un rastre documental, però açò succeeix en una vintena de casos, la resta són menorquins anònims. Clar, han passat vuitanta anys, i no és una tasca fàcil cercar el rastre de cadascun d’aquests, després d’espargir-se pel món.
- En quins arxius ha treballat?
- En primer lloc, en tots els generals: en l’Arxiu del Regne de Mallorca, en l’Arxiu Militar de les Balears, en l’arxiu del Jutjat Togat Militar de Balears, en l’Arxiu nacional de Catalunya, també en el fons documental de la memòria històrica d’Euskadi; Pavelló de la República, de la UB; Centre Documental de la Memòria Històrica, Fons de la Delegació del Govern de Menorca, i molts altres. Sobretot, una de les principals fons documentals han estat els padrons d’habitants.
- Quina ha estat la principal dificultat a l’hora de realitzar l’estudi?
- Jo diria que dues. En primer lloc, identificar i localitzar els personatges o els seus descendents. Pensem que només hi havia una relació de setanta persones, les que van partir amb el Carmen Picó. Per açò, la recerca d’exiliats o descendents arreu del món i, també, les gestions per localitzar-los i entrevistar-los, ha estat la tasca més difícil. Una altra dificultat ha sobrevingut de tenir trenta o més biografies obertes a l’hora, de manera que en ocasions passaven mesos fins tornar prendre el fil. Bé, al final es va aconseguir.
- El llibre aporta molta documentació gràfica.
- Sí, rere aquest treball hi ha capces de documentació recollides, però sobretot hi ha un fons fotogràfic imprescindible. És molt mal de fer escriure una biografia sense que aparegui el rostre del personatge al llarg dels anys i en diferents etapes. Per açò, aquest va ser un objectiu des del principi. En el llibre es publiquen un miler de fotografies inèdites, encara que el fons de fotografies recollides supera les quatre mil.
- Tan important va ser l’exili menorquí?
- En general, l’exili espanyol de 1939 és un episodi històric de gran rellevància, pocs moviments migratoris forçats s’ha produït en tan poc temps. Entre els menorquins de naixement i els forasters que van viure la guerra a l’illa, un miler llarg de persones van marxar. Açò, en una població d’uns trenta-cinc milers d’habitants, suposa un impacte enorme, un impacte emocional i un impacte econòmic.
- Van partir molts ciutadellencs?
- Tot i que va ser un exili molt maonès,entre altres coses perquè els dos vaixells parteixen del port de Maó precipitadament, també podem comptabilitzar un bon nombre de ciutadellencs: uns perquè eren a Maó aquells dies, uns altres perquè estaven destinats al front peninsular i passaren a França pels Pirineus, i per últim, aquells que marxen de Menorca en la primeria dels anys quaranta, ja sigui per fugir de la pressió social, ja sigui per reagrupar-se amb familiars que ja saben que no tornaran. De fet, d’aquests 953 personatges, 106 són nats Ciutadella.
- I d’aquests, quins serien els més coneguts?
- Podem rallar del metge Ignasi Ponsetí Vives, una eminència en la traumatologia mundial, que acaba el seu exili a Estats Units; podem parlar de Jordi Benejam Català, que va ser un màxim dirigent de la UGT a Catalunya, regidor a l’Ajuntament de Barcelona, i finalment exiliat a Mèxic; podem parlar d’Antònia Bonet Oleo, casada amb el dirigent comunista, Jovian Soler, que van establir-se a Anglaterra; o dels germans Caules Nadal, n’Antoni, que va assentar-se a Israel, i en Bartomeu, que va anar a viure a Nàpols. Com no, podem referir-nos als Serra (a) Xelet, que després d’una estada a Uruguai van passar a residir al Canadà. He de dir que tots els anomenats tenen descendents que viuen a aquests llocs que he dit.
- Es tracta d’un treball d’investigació que continua obert?
- Efectivament, tot i que ara estic amb altres investigacions, la dels exiliats menorquins continua obert i sempre aporta novetats. He de dir que d’ençà la publicació del llibre, més de cinquanta nous exiliats s’hi podrien afegir.
