L’editor del magazine digital La Mirawww.lamira.cat, Joan Camp, ens ha fet arribar aquest article sobre la figura del ciutadellenc Jordi Ferragut Mesquida del que n’és autor el periodista gironí David de Montserrat. Pel seu interès i curiositat, així com per l’estil fresc i proper del seu autor, des d’El Iris hem volgut compartir aquest perfil de Ferragut amb els nostres lectors. Aquest article va ser publicat a La Mira el 6 de novembre de 2018.
Menorca i tramuntana. Sembla que capejar vents i saber navegar hagi de ser innat. Almenys n’hi ha un que ho confirma: Jordi Ferragut Mesquida (Ciutadella 1755 – Pascagoula, Mississipí. EUA 1817), un menorquí sense el qual Washington no seria Washington.
Jordi Ferragut Mesquida té caràcter. El vent l’empeny i no hi ha ona prou alta per fer-lo retrocedir cap a la seva Menorca natal. Si hi afegim que parla anglès nadiu, ja tenim tots els condiments vitals per voltar món. Anglès nadiu, sí. Bona part del segle XVIII Menorca és britànica després de la Guerra de Successió que acaba amb la desfeta catalana de 1714.
El 1772, amb 17 anys, el jove Ferragut se’n va a estudiar nàutica a Barcelona i quatre anys més tard ja treballa de mariner mercant al Carib i al Golf de Mèxic, aleshores controlat pels imperis espanyol i francès. La guerra de la independència dels Estats Units acaba d’esclatar un any abans i sentint-se interpel·lat s’enrola a la Marina de Carolina del Sud amb el grau de lloctinent. Semblaria que ha d’anar a favor dels britànics però s’inclina per la causa de les colònies americanes fartes dels abusos de la metròpoli de Londres. Les veu de tots colors al camp de batalla. Al setge de Charleston de 1780 és ferit i cau presoner. Però si ha sobreviscut a oceans salvatges no deixarà la pell en una presó de la qual surt gràcies a un intercanvi de convictes.
Sense un Jordi, Ferragut, no hi hauria hagut l’altre George, Washington, pare de la pàtria, primer president dels Estats Units que dona nom a la capital d’una de les grans potències mundials.
Però un any després, a la batalla de Cowpens de 1781, la vida torna a somriure. Ferragut, transformat en Farragut pels estatunidencs, i descrit com a “baixet, ferreny, valent i genial”, segons el cronista contemporani George W. Siever. I aquí arriba el moment que cal preguntar-se per què Washington no seria tal sense aquest ciutadellenc? Doncs perquè és ell qui li salva la vida a George Washington. Sense un Jordi, Ferragut, doncs, no hi hauria hagut l’altre George, Washington, que acabaria essent el pare de la pàtria i primer president dels Estats Units que dona nom a la capital d’una de les grans potències mundials.
Un cop aconseguida la independència el 1783, Ferragut es casa amb Elizabeth Shine, d’origen irlandès i escocès, i ja instal·lats a Tennessee tenen el seu únic fill el 1801. I quin un, el petit dels Ferragut! James G. Ferragut, més tard conegut com David Farragut. Ja en parlarem, d’en David.
Els Ferragut s’estan a Tennessee fins al 1805. L’aleshores president dels Estats Units, Thomas Jefferson, ha comprat l’estat de Louisiana, fins aleshores sota sobirania francesa, i vol que hi hagi presència de persones de la seva confiança en llocs clau. La població local és refractària als anglosaxons i per això aposta per oficials que parlin francès o castellà. I sí, efectivament, un dels que rep la proposta és Jordi Ferragut, destinat al nou port de Nova Orleans. La família emprèn un viatge amb vaixell de 1.700 milles i s’instal·la a la capital de Louisiana.
El fill de Jordi Ferragut, David Farragut, és un mite de la història militar dels Estats Units, tot un heroi de la Guerra Civil Americana
Uns anys més tard, el 1808, un amic de la família, David Porter, també oficial de la marina com Ferragut, és atès per Elizabeth d’un cop de calor a causa del qual morirà. Com ho farà el mateix dia Elizabeth, però per culpa de la febre groga. Serà aleshores quan Jordi Ferragut es planteja la possibilitat que el seu fill vagi a viure amb algú que se’n pugui cuidar millor que no pas ell sense el suport de la seva dona i ple de compromisos professionals. Precisament serà el fill de David Porter, en agraïment a la cura que Elizabeth havia dispensat al seu pare, qui adoptarà el petit James G. Ferragut i ell, amb el temps, adoptarà el nom de David, ja que el seu mentor l’ha apadrinat per ingressar a la Marina dels Estats Units.
David Farragut és un mite al país, tot un heroi de les forces de la Unió contra els Estats Confederats d’Amèrica durant la Guerra Civil Americana. La raó l’hem de trobar a la batalla de la badia de Mobile a Alabama, l’agost de 1864, on, tot i ser atacat amb clares evidències de patir danys irreparables, l’hereu Farragut pronuncia la cèlebre frase des del pont de comandament de l’USS Hartford: “A prendre pel sac els torpedes (mines navals), endavant a tota màquina!”. Aquesta victòria forma part dels annals de la història militar nordamericana. De fet, David Farragut es converteix en el primer militar en exercir de contraalmirall, vicealmirall i almirall de la Marina dels Estats Units. Una teoria apunta que el nom de “marine” ve del català “mariner”.
El cognom Farragut ha fet fortuna tant a la realitat com a la ficció. Una de les naus de la saga Star Trek es diu USS Farragut”
La nissaga Ferragut, doncs, ha fet fortuna en la història de la Unió i avui ens trobem la seva presència a la capital federal amb el nom d’una plaça i una estàtua en honor a David Farragut a pocs centenars de metres de la Casa Blanca. Al metro de Washington hi ha les estacions Farragut West i Farragut North. Aquesta darrera va servir a l’escriptor Beau Willimon, creador de la versió yankee de la sèrie House of Cards, per titular una obra de teatre que George Clooney portaria al cine com a director i productor sota el títol Els idus de març. Les referències cinematogràfiques al cognom Farragut no s’acaben aquí. Per als malalts d’Star Trek, només cal dir que una de les naus de la saga es diu USS Farragut. N’hi ha per dir “Déu n’hi do, en Klingon” però ens desviaríem del tema. I aquests són tan sols alguns exemples perquè carrers, escoles, equips esportius i vaixells de guerra anomenats Farragut són recurrents arreu del país. A Ciutadella, una estàtua també el recorda.
Jordi Ferragut mor a l’edat de 62 anys a Pascagoula, un afluent del riu Mississipí on havia decidit passar la darrera etapa de la seva vida. El seu fill David ho faria amb 69 anys l’any 1870 i, tot i morir a New Hampshire, la seva tomba és al Bronx de Nova York.
Si, com se sol dir, Déu ha de beneir Amèrica, que no li passi per alt fer-ho abans pel menorquí “baixet ferreny, valent i genial” sense el qual Washington, no seria Washington.
