No fa gaire vaig parlar a aquesta secció de El lado oscuro del amor, de Rafik Schami. En aquella ressenya us deia, textualment:
“Al principi els noticiaris n’anaven plens. El drama dels refugiats ocupava les primeres planes dels diaris. Cada dia en sentíem parlar. Ara és gairebé una nota a peu de pàgina… Estic parlant de la guerra de Síria. Avui vull comentar una novel·la que sense entrar per res en l’actual conflicte (fou publicada el 2004) sí que ens dóna a conèixer la societat siriana, la seva composició, les tensions que s’hi entrellacen…”
Avui també us parlaré de Síria. D’una novel·la breu que en poques pàgines aconsegueix copsar la tragèdia que esta vivint aquest país. Jo tenia deu oliveres,de Josep Masanés.
He de dir que el relat m’ha impressionat, i molt. M’he sentit identificat amb els protagonistes, he patit les seves desgràcies i he viscut les seves esperances, he sofert amb ells la dissort i he intentat , com ells, mantenir el xic d’humanitat que ens fa persones.
En definitiva, l’autor ha aconseguit fer-me sentir part de la història, amb la dolorosa sensació que allò que estava llegint podria passar-me en qualsevol moment, a mi i a les persones que estim. Vet aquí, llavors, el segell d’una gran novel·la.
Estem a la ciutat siriana d’Alep, el 2011, la Dalita és una dona feliç, S’ha casat amb l’home que estima, té dos fills, una bona feina i un munt d’il·lusions i projectes. Però l’esclat de la guerra ho canviarà tot. Haurà de lluitar per sobreviure, adaptar-se a un món que s’ensorra tot intentant servar la dignitat i una espurna, per petita que sigui, de l’antiga felicitat.
És una novel·la sobre la guerra però també, i sobre tot, és, com se’ns diu a la solapa del llibre, una novel·la “sobre l’esperança contra tota esperança”.
Permeteu-me ara un breu parèntesi per simplement dir-vos que, per estrany que pugui resultar, Menorca hi té un petit paper en aquesta història. Ho volia dir perquè és un detall tendre però no afegiré res més per no espatllar-vos la lectura d’un llibre que us recoman sense cap mena de dubte.
Jo tenia deu oliveres no és, no ho pot ser, una novel·la amable però tampoc és, no ho vol ser, una obra de sang i fetge. No ens estalvia l’horror però alhora ens fa veure que enmig de l’horror hi persisteix la vida, que entre les feres hi ha àngels, que la barbàrie no pot ofegar la bondat. Tornem, llavors, a parlar d’esperança.
Josep Masanés ens acosta a la realitat de les persones senzilles que, brins de palla en una tempesta, es veuen immergides en la desolació més absoluta. I ho fa, amb una narració d’allò més austera, sovint gairebé telegràfica, on els fets parlen per si sols. No li calen disquisicions discursives ni elucubracions sobre causes i motius. El dia a dia no deixa lloc per a les paraules inflades.
Tots aquells que decideixin llegir aquest llibre viuran amb la Dalita i la seva família el que suposa la guerra, la progressiva desaparició de tot allò que es donava per segur, la por constant, la incertesa que tot ho amara, la brutalitat que no es pot defugir…però també la lluita per preservar els somnis, per mantenir la il·lusió d’un futur sense cicatrius i dolor.
Jo tenia deu oliveres. Déu oliveres, deu arbres símbols de pau, deu arbres que se’ns mostren com a imatges d’un passat enyorat però també com a fites per a un demà millor. Sempre l’esperança.
