Sant Antoni abat (251-356), pare dels eremites d’Egipte, va ser famós per la seva activitat a favor de la divinitat de Jesucrist (defensant-la front l’arrianisme), i per la seva influència en l’expansió de la vida monàstica. Un any després de la seva mort, sant Atanasi, bisbe d’Alexandria, va escriure la seva Vida que fou traduïda del grec al llatí per Evagri d’Antioquia en el 388.
El monaquisme s’inicia a Egipte, Palestina, Síria i Mesopotàmia quan a l’Església alguns cristians comencen a relaxar-se… En aquest temps els monjos escullen anar al desert aprofundint i fent-se amb la bellesa de la vida interior.
St. Agustí, en el seu llibre “Confessions” VIII,6 ens dóna a conèixer una conversa que mantingué amb Nebridi, amic seu culte, amable i atent. En aquesta conversa Agustí ens diu que el nom d’Antoni era conegut per Nebridi i desconegut per ell. I així, quan Nebridi se n’adonà:“s’entretingué en aquest tema per fer-nos conèixer a poc a poc aquest gran baró, als qui l’ignoràvem, tot sorprenent-se de la nostra ignorància”.
No siguem ignorants de st. Antoni ni dels qui valoren actualment l’austeritat, el silenci i la bellesa de la profunditat interior, … Tinguem present i coneguem el St. Antoni d’ahir, però també prestem atenció als sants antonis d’avui.
Els homes amants del desert de tots els temps (els monjos, els orants, els qui cuiden el seu jo interior, els qui cerquen amb delit el sentit profund i vertadera de cada cosa), escolten la música del cant que sorgeix del seu interior. M’agrada beure i romandre a prop seu una bona estona cada dia. M’agrada, com ells, estimar i cercar tot descobrint el valor del silenci que trob en la quietud de la lectura, en la reflexió, en la contemplació, … Em trob bé, per exemple, llegint llibres, revistes, comentaris de persones que han fet i fan de la seva vida una opció de compromís, una comunió amb qui és l’artífex de l’estètica, de la bellesa: Déu! Com deia Antony de Mello:“Al pobre –i tots som pobres d’alguna manera-no sols se li ha de saciar la gana de pa, també la gana de bellesa”.I és que la bellesa del silenci i de la soledat ens educa, ens allibera, ens ajuda.
Deixau-me assenyalar noms, actituds, circumstàncies que són reclam constant de bellesa interior. Fer-ho, és fàcil. Ara mateix, per exemple, em dispos obrir la Revista “Vida Nueva” -número primer d’aquest any 2019 (n. 3.112)- que tenc sobre la taula, i em dispost assenyalar-vos la profunditat i la sinceritat que trob a les seves pàgines gràcies al bon fer d’alguns sants antonis actuals:
–El Papa Francescassenyala que l’Església està cridada a ser capdavantera en la lluita contra la pederàstia no sols en el seu propi cau, també a no pocs d’altres indrets de la nostra societat. Tinguem present, es diu, que el 85% dels pederastes són persones del seu entorn familiar (Vegeu l’editorial, pag. 5, i Miguel Ángel Malavia i Antonio Pelayo, pag. 8-17. També, Luís Alfonso Zamorano, pag. 23-30).
–La comunitat de Taizè. Aquesta és una comunitat ecumènica que va fent-se intermediària i discreta entre els joves i Déu. (Vegeu l’editorial, pag 5, i José Beltran i Diego Loras, pag. 18-20)
-Tot estimant positiva la conquesta dels espais interplanetaris, l’ésser humà ha de poder invertir també les seves energies en “la conquesta de la terra per a la pau”. No sigui que, també per a nosaltres, hagin de venir uns àngels demanant-nos com van fer ja als apòstols: “Què feu mirant al cel?”(Vegeu Jesús Sánchez, periodista, pag. 6).
-La paraula catòlic parla de llibertat i pluralitat. Pluralitat que enriqueix la unitat i li dóna vida, sentit, bellesa. Sols falta mirar a l’església real, a la que es viu a cada parròquia, a cada poble o ciutat. Aquesta església tan diferent a la que apareix tantes vegades als mitjans de comunicació” (Vegeu Ginés Garcia, bisbe de Getafe, pag. 21)
El silenci, l’estudi de la Bíblia, la reflexió, la veritat, la sinceritat, la humilitat, … són el punt de partida i el camí que transcorre un monjo d’ahir i d’avui.
