Aquesta setmana, IB3 posava de manifest que “segons el sector immobiliari menorquí, sis mesos després de la zonificació turística, que restringeix aquesta oferta a les urbanitzacions, no s’ha aconseguit revertir la gentrificació. Ciutadella és el cas més extrem. Els habitatges que ja no poden obtenir la llicència turística no han passat al mercat residencial, sinó que són adquirits per estrangers. El principal motiu, segons el catedràtic Onofre Rullán, és l’atractiu patrimonial del centre històric i el pes econòmic que representa el turisme per aquesta ciutat. També una normativa urbanística especialment permissiva per a l’activitat de l’hostaleria i la restauració”.
Aquest és un fet evident i que és fruit de polítiques massa restrictives, on s’ha optat pel camí més fàcil del no a tot, en tost d’analitzar les conseqüències, les diferents zones, particularitats i sobretot, saber legislar i fer polítiques amb més visió que la partidista.
Ciutadella és el principal municipi turístic de l’illa, i que té un nucli antic més turístic que residencial, especialment en el que fa el seu eix central i la part que va des d’aquest a la zona sud on hi ha a més a més la major part de l’activitat comercial, que és la que dictamina horaris d’entrada i sortida de vehicles, zones blaves a l’estiu i a l’hivern, etc, on moltes vegades no es té en compte que allà també hi viuen persones, residents que han de tenir els mateixos drets que els que viuen al passeig de Sant Nicolau, Dalt Sa Quintana, al carrer de Bilbao o al carrer Orient, per a posar-ne alguns exemples.
El no regular la gentrificació i la zonificació, sinó la seva prohibició total, està provocant que els habitatges del nucli antic pugin de preu al ser llogats, pel fet que hi ha més demanda que oferta, i altres són venuts a estrangers que poden pagar els preus de mercat dels mateixos, que són més alts per la seva ubicació i característiques.
Urgeix una revisió que tengui en compte que no és el mateix una casa unifamiliar que un immoble situat a un edifici de pisos, on ha de ser la comunitat de veïns la que ha de decidir. Com tampoc és el mateix un xalet unifamiliar a Sa Farola, Passeig Marítim o Son Oleo que un pis del B8 o del pisos de la SEAT.
Aquesta restricció total, aquest no a tot, aquesta manca de la realitat turística i de les necessitats d’uns i altres, ens està portant per mal camí, i per desgracia les conseqüències ja són ben visibles en segons quins sectors.
