Al segle XIX matar amb verí, sobretot entre noblesa i aristocràcia, era tan comú com treure a passejar el ca. De verins i cans en sabia un niu Mateu Josep Bonaventura Orfila (Maó 1787- París 1853), el pare de la toxicologia moderna. Qui dóna nom a l’Hospital de referència dels menorquins va ser una de les persones més rellevants de la França del segle XIX. Ens en dibuixa el perfil el periodista gironí David de Montserrat en un article publicat al digital www.lamira.catel passat 19 de desembre de 2018 i que reproduïm íntegrament pels lectors d’El Iris.
Matar amb verí ja no està à la page i, si no és ben bé que ets un espia de Putin que es mou amb sigil per Londongrad i portes un flascó de Poloni-210 o Novichok amb molta soltesa per eliminar dissidents de Moscou, més val deixar-ho estar. A casa nostra, com a molt, les morts per verí es limiten a algun boletaire distret que salteja una amanita phalloides amb all i julivert. El metge, alquimista i astròleg suís Paracels assegurava que tot és verí i la diferència rau en la dosi. Un excés sobrepassat de calçots pot arribar a ser verí? El campió de la Calçotada de Valls se’n menja més de 300 en tres-quarts d’hora i una mica inflat sí que queda, però no consta que hagi fet mai la digestió a la sala de vetlla. A Valls desmenteixen Paracels però, en tot cas, de verins n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà però a Mateu Orfila li devem que els estralls s’hagin mitigat des de fa un parell de segles.
Caure a segons quines cases i famílies és una fortuna i Mateu Josep Bonaventura Orfila, fill d’un marí mercant, té la sort que a partir dels set anys l’ensenyament i l’accés al coneixement és una constant gràcies als seus tutors, clergues francesos i anglesos i un professor alemany. Llatí, matemàtiques, ciències naturals, lògica, filosofia, francès, anglès, cant…fins que el 1804, amb 17 anys, comença la seva formació mèdica a València, tot i que amb mal peu. “Si jo amb 10 mesos no havia d’aprendre lo que vosaltres ensenyau amb sis anys, me deixaria tallar las parts més interessants del cos[sic]”, confessa per carta al seu pare veient el desastre universitari valencià a ulls d’aquest alumne avantatjat. Només a Barcelona pot encarrilar la seva carrera. Amb la desfeta de 1714, Felip V havia deixat sense universitat la Ciutat Comtal. Però gràcies a una beca concedida per la Junta de Comerç, on s’impartien cursos de química, Orfila se’n va a estudiar a la Facultat de Medicina de París i s’hi llicencia el 1811. I sort en tenim. Va anar de ben poc perquè el verí del cant va estar a punt d’endur-se’l a l’altra banda. A la banda de les arts, volem dir.
Orfila enverina prop de 5.000 cans per analitzar-ne les afectacions dels verins i la manera de remetre’n els efectes
I és que Mateu Orfila, tot i ser gran aficionat al dòmino, amb el que desconnecta de debò és amb el cant i la música. Toca flauta, violí, piano i llagut i els seus concerts privats són tan ovacionats que aquell mateix any rep una oferta econòmicament temptadora per fer òpera bufa a un teatre italià. Li ofereixen cobrar un sou fins a 16 vegades superior al que rebrà més endavant com a metge reial. Però la vocació és una altra i res el descavalcarà de la carrera mèdica. Ni les guerres napoleòniques que acaben amb la beca barcelonina i que l’obliguen a fer classes de química particulars.
Absolutament inquiet, experimenta i escriu sense parar. Que no s’excitin els defensors dels animals. Som al segle XIX. Estalvieu-vos judicis amb òptica del segle XXI. Orfila enverina prop de 5.000 cans per analitzar-ne les afectacions i gràcies a això s’acosta el gran moment. El 1814 arriba la seva consagració. Del seu escriptori en surt material d’impacte, el Traité des poisons on comença a desenvolupar una relació detallada dels verins, els seus efectes i les maneres de limitar-ne els mals amb la descoberta dels antitòxics. Segueix l’obra Eléments de chimie médicale (1817). En definitiva, Orfila demostra que els verins s’escampen pel sistema circulatori i no pel nerviós com es pensava fins aleshores. Comprova com hi ha òrgans com ara el cervell o el fetge que absorbeixen els verins, extrem que fins al moment no es detectava a les autòpsies. Els efectes que deixa la intoxicació per arsènic es confonien tot sovint amb els del còlera i Orfila desfà el malentès. Tota una revolució. Emergeix el pare de la toxicologia moderna que el 1815 es casa amb Anne Gabrielle Le Sueur (1793-1864), filla de l’escultor Jacques-Philippe Le Sueur, i amb qui tindrà un fill, Pierre-Henri Orfila.
La tasca d’Orfila obre les portes a les exhumacions de cadàvers demostrant que no tenien risc per a la salut dels metges
Mateu Orfila esdevé eminència i el 1819, any en què es nacionalitza francès, ingressa de professor a la mateixa facultat parisenca, de la qual arribarà a ser degà entre 1830 i 1848. La ingent tasca del metge de Maó fa reduir dràsticament tant el nombre de víctimes com d’assassins que opten per aquest mètode. Amb les seves aportacions, el menorquí revoluciona la medicina forense perquè, entre altres coses, obre les portes a les exhumacions de cadàvers demostrant que no tenen risc per a la salut dels metges com queda reflectit l’any 1831 en el Traité des exhumations juridiques.
Al segle XIX comprar arsènic era com anar a la botiga de queviures a comprar patates. Els usos eren molt domèstics i comuns, com ara fer-lo servir per matar rates. Però nobles i aristòcrates el feien servir per matar animals racionals més grossos, per entendre’ns. “Poudre de succession”, en deien. Pols de successió, la via més ràpida per canviar corones de testa i avançar cobraments d’herències. Ho sabia prou bé Marie Lafarge, una jove de 24 anys d’origen noble, que el 1840 es troba cara a cara en un judici amb el toxicòleg menorquí que aporta la prova concloent per resoldre un dels casos més mediàtics i polèmics de l’Europa del segle XIX. El mateix Alexandre Dumas publicaria a mode de fulletó al diari Le Mousquetaire sota el títol Records íntims de Marie Cappelle (1853) convertit en el llibre El cas de la vídua Lafarge(1866).
El toxicòleg menorquí aporta la prova concloent per resoldre un dels casos més mediàtics i polèmics de l’Europa del segle XIX
Marie feia poc temps que s’havia casat per conveniència amb Charles Lafarge, un industrial metal·lúrgic. El marit va morir ràpidament després d’uns dies de malaltia sobtada amb vòmits i mal de panxa. La jove esposa fou acusada d’enverinament i després de dues autòpsies es desmentia tal crim. Però la incorporació al judici de Mateu Orfila comportaria l’exhumació del cadàver del marit, una tercera autòpsia, i que se li apliqués el test del químic anglès James Marsh que, afegint zinc i àcid sulfúric a les mostres presumptament enverinades, provoquen una reacció en cas de trobar-s’hi arsènic. Resultat positiu i Marie Lafarge condemnada a pena de mort, commutada per cadena perpètua. Deu anys més tard surt del presidi per morir de tuberculosi el 1852.
La llista de càrrecs públics i reconeixements que ocupa Mateu Orfila és tan llarga com la d’autòpsies que arriba a fer. Metge de cambra dels reis de França Lluís XVIII, Carles X i Lluís Felip I, president de l’Acadèmia Nacional de Medicina, membre del Consell Municipal de París i Comendador de la Legió d’Honor francesa (1838)… Quan el 1848 el rei Lluís Felip I és deposat, Orfila segueix el mateix camí i deixa de ser conseller d’Hospitals i degà de la Facultat de Medicina, tot i una vaga de protesta de 1.500 alumnes.
Orfila mor el març de 1853 i és enterrat al cementiri de Montparnasse de la capital francesa deixant escrit que el seu cos fos objecte d’una autòpsia per part dels seus alumnes de manera que aprofitessin l’experiència per ampliar coneixements i llega la seva herència econòmica i intel·lectual a diverses institucions mèdiques i acadèmiques del país. Tants són els homes i dones de valor universal que han donat els Països Catalans i, si bé a les Illes Balears és un personatge absolutament reconegut, al Principat de Catalunya és una víctima més del verí de l’oblit i només l’antídot de la memòria pot fer justícia.
