Hi ha persones que viuen sobrades de paraules. Tenen molta necessitat de negar el silenci xerrant a hora i a deshora. Senten que sempre han de dir alguna cosa, sempre han de parlar, diguin el que diguin. El que diuen no importa. Per a ells, el que importa és dir, fer renou, exiliar la quietud. Aquestes persones reclamen constantment que hi hagi algú que els escolti o que, al manco, ho faci veure. Ni tan sols escolten les respostes. En tenen prou en veure que hi ha una cara front de la seva. Aquestes persones van desenvolupant el seu discurs pas a pas, solitaris i insolidaris, superficials i oposats a la reflexió serena.
Un dia, amb les meves hores de pau i de silenci, vaig escriure: Com la llum del sol mor per tornar néixer,/ com la llavor colga per poder créixer,/ així necessito, tot jo, desaparèixer,/ anar-me’n, i en pau viure arrecerat/ trobant sols en Tu la meva identitat./ Baix la teva mirada vull anar creixent/ a la vora de silencis que em són profunds/ i, essent-me sempre Tu l’únic referent,/ arribar a ser plenament fecund.(Del meu llibre: Rissagues de colors, pag. 19. Ed. Nura)
Les paraules són, en principi, un mitjà de comunicació, de diàleg, de relació personal oberta. Però, … si les paraules no comuniquen, no serveixen tampoc per aprofundir ni per intimar. Quan comuniquen, creen llaços que ens concedeixen el do d’anar sempre més enllà, d’intuir més, de comprendre més. Les paraules que tenen contingut, les paraules fruits dels nostres silencis més profunds, ens fan tastar que al darrera de tot sempre hi ha alguna cosa més. Tot ens transcendeix.
Dia 6 de març començam Quaresma. Durant els quaranta dies que dura, se’ns regalarà l’oportunitat de cercar quietud i fer pregària. I al final de Quaresma, els cristians que hàgim viscut la quietud del procés quaresmal, viurem uns dies que hem de procurar aprofitar-los des d’un silenci que tengui encara un calat més interior.
– Viurem el diumenge de Rams, dia 14 d’abril, que ens han de sorprendre agradablement les mirades dels qui alçaran el seu ram per a ser beneits. La nostra família, l’Església, i sols mirant els ulls de la gent, es vestirà de festa. La festa compartida serà extensa, segur que serem molts; i també serà intensa ja que el to de les mirades ho expressaran. Viure l’entrada de Jesús a Jerusalem, ens farà valorar el testimoni de tants que adopten compromisos gens fàcils i perennes a favor de la dignitat de les persones.
– Viurem la presència de boni bé tots els preveres durant la missa Crismal del dimecres sant (17 d’abril). Presència que per a totes les comunitats parroquials, ens serà prou significativa. Si durant la celebració, s’expressaran no poques paraulesserà encara més gran l’oportunitat de donar valor als símbols, als sagraments, a la unitat que hem d’aconseguir enfortir dia rere dia, … Serà una celebració plena d’afecte entorn del Bisbe quan viurem que: “Bisbe i presbiteri ens necessitam mútuament”.
– Virem el Dijous Sant (18 d’abril), captant la importància que per a molts tenen, en ple segle XXI, expressions fonamentals de Jesús: Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat. Aquest és el meu Cos. Aquesta és la meva sang entregada a favor de molts. Comprendrem que l’Església sols s’entén des del servei incondicional als demés.
– La quietud que viurem durant la Celebració litúrgica del Divendres Sant (19 d’abril), ens farà participar millor de la inquietud que viuen tants dels nostres germans en la fe: més de 20 missioners assassinats durant sols l’any 2017; tants d’altres, durant el 2018; i alguns, ja durant el 2019. I també ens sentirem companys d’altres cristians perseguits, menyspreats, assassinats.
– Quan viurem, la Vígilia de Pasqua i el Dia de Pasqua (20/21 d’abril), la joia del foc nou, de l’aigua baptismal, de les lectures bíbliques, dels càntics, dels nou batejats,… Tot ens farà respirar que celebram l’esdeveniment més important per a nosaltres: La mort no pot engolir-se la vida. Jesús ha ressuscitat!. Estem cridats a no perdre mai l’esperança davant dificultats de qualsevol ordre!
A punt de començar Quaresma, comprenc que si vull ser una persona de paraula significativa, hauré de ser amant del silenci que parla sobretot en les mirades, presències, gestos… Sobrats de paraules buides, visquem la quietud inquieta del silenci.
