Tota la humanitat compartim un sol país, la biosfera, i el seu destí és el de totes les persones i tots els éssers vius. Ho hem de tenir sempre present, sobretot quan les migracions forçades creuen les nostres aigües, el nivell de la mar ja ha pujat vint-i-cinc centímetres i continua la seva pujada imparable, i els microplàstics arriben a totes les costes del planeta.
Les Reserves de la Biosfera van sorgir a partir de 1971 amb la creació del Programa MaB de la UNESCO, anticipant-se fins i tot al concepte establert posteriorment de desenvolupament sostenible, amb el qual es proposava assajar en l’àmbit local models de desenvolupament alternatiu en els quals la societat humana implicada reconegués la seva dependència de la natura. La proposta pretenia reaccionar davant els evidents desequilibris naturals de cada lloc, sense mirar més enllà. El 1969 es va crear l’aeroport de Menorca; poc abans s’havien instal·lat les primeres canonades d’abastiment d’aigua per a la desèrtica Lanzarote. Transport i aigua. Límits naturals superats.
A totes dues illes, el desenvolupament turístic següent va venir acompanyat de valuosos processos socials de presa de consciència sobre les oportunitats d’aquest futur carregat de visitants, i de les cauteles per tal de no perdre la pròpia identitat, o per recrear-la en la lògica transformació. A totes dues illes van sortir moviments que sol·licitaven la protecció d’espais naturals, i una ordenació territorial que impedís el desenvolupisme a costa de la natura.
Cinquanta anys després de l’arribada del turisme, i vint-i-cinc anys com a Reserves de la Biosfera, ens ofereixen la perspectiva suficient per comprovar que el Programa MaB va encertar el diagnòstic i la proposta, que el camí necessari és imitar la natura, i recuperar la saviesa de les cultures insulars, molt més conscients i acostumades a ajustar-se als límits del seu medi natural.
El canvi climàtic i els microplàstics informen de la metabolització que fa la Biosfera de les nostres tecnologies actuals, alienes a la vida. La Taula Periòdica dels Elements Químics, el 150è aniversari de la qual es commemora enguany (1869, Dimitri Mendeléiev), simbolitza l’esgotament de minerals si mantenim les taxes actuals d’extracció i mínim reciclatge. Només un exemple: els hidrocarburs pesats han començat un declivi en la seva producció, també perquè l’actual incertesa de preus allunya les inversions en prospecció, extracció i refinat… mentre que molts elements minerals, com l’indi i el gal·li, no arriben a l’1% de reciclatge. No podem esperar un altre període de vint-i-cinc anys d’expansió humana a les illes o al planeta.
La vida en aquest planeta és el mecanisme més complex i impredictible que coneixem. Per açò, a les illes que habitam volem recuperar unides la interpretació que fa José Manuel Naredo del criteri Art-Natura aplicat a Lanzarote, considerant els límits naturals esmentats com ‘inspiradors’ per a César Manrique.
A Lanzarote, el creixement demogràfic continuat dificulta molt adaptar l’illa per oferir uns serveis socials i unes infraestructures adequats, per assolir la cohesió social necessària, per vertebrar i enfortir els processos culturals i democràtics.
A Menorca, la insostenibilitat assolida en la gestió dels recursos hídrics, la gestió de residus i el model energètic dependent quasi exclusivament de fonts d’energia fòssil, també ens empeny a continuar treballant incansablement en el camí establert per a territoris com els nostres, Lanzarote i Menorca, cridats a exemplificar el model de les Reserves de Biosfera.
Per açò, les dues illes continuarem impulsant iniciatives conjuntes, amb l’objectiu de demostrar que el camí de la sostenibilitat es forja treballant i somiant amb un futur encara millor. I que les illes som escenaris perfectes per innovar, i per fer-ho aprofitant l’empenta de societats profundament conscienciades i arrelades en l’amor per la seva terra. Un camí que, sens dubte, serà més fàcil de traçar si Lanzarote i Menorca el recorrem unides.
