Lemberg, Lwów, Lvov, Lviv…quatre noms per a una mateixa ciutat. Estem a Galítsia, a centreeuropa, la ciutat de Lviv ha canviat el seu nom tot depenent de la potència regional que ha dominat el territori: Àustria-Hongria, Polònia, Rússia, Alemanya, Ucraïna…
Judicis de Nuremberg (1945-46). Els criminals nazis són asseguts davant un tribunal internacional. Dos juristes participen en la redacció de l’escrit d’acusació. Ambdós són originaris de Lviv. Jueus, han vist assassinades les seves famílies. Hersch Lauterpacht, catedràtic de dret internacional, introdueix per primera vegada a la història el concepte jurídic de “crims contra la humanitat”. Rafael Lemkin, fiscal i advocat, elabora la justificació teòrica del “genocidi” com a crim punible.
Estic parlant de Calle Este-Oeste, de Philippe Sands. L’avi de l’autor era així mateix natural de Lviv i la seva família fou també arrossegada als camps d’extermini nazis.
Un dels responsables d’aquests crims, Hans Frank, antic governador nazi dels territoris polonesos, és jutjat a Nuremberg.
Aquests són els fils amb que es teixeix una història excepcional. Tan real com excepcional.
Per una banda Philippe Sands ens explica la història del seu avi matern, Leon Buchholz, a partir d’un viatge per donar una conferència a la ciutat de Lviv, per l’altra ens fa viure la batalla de Lauterpacht i Lemkin perquè la justícia internacional sigui efectiva. Al rerefons, com una ombra maligna, la figura de Hans Frank.
Així la història d’aquests quatre personatges s’entrellaça i el resultat és un llibre absolutament genial que ens fa veure que encara hi ha molt a dir sobre l’holocaust. A Calle Este-Oeste es superposa la Història, en majúscules, a les històries personals tot donant com a resultat un llibre apassionant on el text literari es basa en dades reals, en entrevistes a persones relacionades amb els fets, en descripcions acurades dels llocs on tot va succeir. I al centre sempre Lviv, una ciutat que esdevé paradigma i símbol d’un horror que cal tenir sempre present si volem que no es torni a repetir.
No debades Philippe Sands és advocat, un dels especialistes en dret humans més reputats a nivell internacional. Així en una de les entrevistes que se li feren arran de la publicació del llibre, afirma taxatiu:
“Lviv en els anys trenta, Londres en els anys dos mil. No crec que hi hagi tantes diferències. Lviv en els anys trenta vivia un bullici d’intel·lectuals, escriptors, arquitectes, comerciants, amb tensions entre els diferents grups, però era també una urbs vibrant, amb música, cinema, teatre … Com la ciutat en què visc ara. Però en 15 anys tot va desaparèixer. Això em força a plantejar una pregunta: Per què donem per fet que el Londres actual no pot desaparèixer, que estarà aquí per sempre? Comencem pel Brexit, que és una demonització dels altres … Per què no podria passar a Londres, a París o a Barcelona?”
Unes preguntes que ens cal fer, unes preguntes que tots ens hauríem de fer. Si tot llegint Calle Este-Oeste ens les feim, malgrat no trobem les respostes, sens dubtes haurà valgut la pena.
