La dona. Aquell misteri que costa de desxifrar i que Pacífic Camps descompon a poc a poc en una exposició -la primera que li han comissariat- on la terra, els elements i la misticitat juguen un paper molt important com a fil conductor de la mostra. Es colen alguns noms femenins propis: el de la seva difunta dona, na Joana, l’actual parella, n’Assumpta, o una model a qui té una especial estima, na Patrícia. Totes elles serveixen per explorar, des de la peculiar visió de l’artista, el concepte més universal de dona.
Un camí pels elements
“He volgut reduir l’espai de la sala, el Roser, en un cubicle més tancat. Les dimensions gegantines no servien per expressar el concepte d’intimitat que recullen algunes de les obres. I tampoc s’adequava al format de la majoria de gravats, teles i altres tècniques que he anat emprant al llarg dels anys per crear les peces que ara s’exposen aquí“. Si la majoria d’artistes han tractat sempre la dona com aquell ésser superior, inabastable i indesxifrable -a vegades, insondable- Camps presenta un diàleg obert on es posa en la perspectiva de la mirada femenina i es fon amb la seva essència. No en va, algunes de les obres presentades són el fruit d’una observació pacient i conscient de l’artista, que es reflexa en paisatges, formes i, sobretot, temàtiques.
El fil conductor, construir per Carles Jiménez amb l’obra que Pacífic Camps ha anat acumulant al llarg dels anys, comença amb la temàtica de les Flors. Delicades, suggerents, vitals i coloristes, representen la fertilitat en el més pur sentit de la paraula. Formes de sexes femenins s’endevinen en un racó dedicat a l’actual parella del pintor, n’Assumpta. Ella, gran amant de les flors, és la inspiració per l’inici de la mostra.
El blau índic, tema de la darrera exposició individual de Camps, l’any 2014, es cola en l’espai d’Aigua, on els tèxtils es converteixen en llibres d’artistes, amb una tècnica que combina gravat i collage. La figura femenina cobra protagonisme en aquest racó, però sempre amb una visió desenfocada, sense voler definir persones concretes. “És la més pictòrica, més plàstica”, comenta Camps.
La Terra és la part de l’exposició que més espai ocupa. I que conforma una part del cor, com anomena l’artista, al recull d’obres que queden al bell mig del laberint de cubs. Paisatges de Es Pinaret es mesclen en un recull de teles i tècniques que recorden la cultura japonesa. “És un lloc que tenim a prop, molt popular i estimat per la gent de Ciutadella i que crec que hauríem de reivindicar i cuidar un poc més. Són paisatges que hem de recuperar”, apunta Camps.
Devora de la Terra, la secció de l’exposició més dura, reivindicativa i actual. Cartes que no arriben és una denúncia, subtil i personal, de temes de rabiosa actualitat. Una reflexió sobre les lacres socials que malmeten la dona i la seva figura: el maltractament, la desigualtat o l’assajament. L’artista, lluny de voler adoctrinar, deixa a l’espectador un discurs que ha d’acabar per ell mateix. “És el recull més sentimental, més agressiu, però sense voler influir en la mirada de l’espectador i tractat d’una manera delicada, gens morbosa, d’un tema prou cruel”.
El cor de l’exposició, anomenat Mare Terra, recull l’essència dels dos darrers discursos: la terra, donadora de vida, bressol de tots els infants i aliment, a través de les arrels, de tot el que ens rodeja . I les Cartes que no arriben, la destrucció (encoberta, però implícita en la mà de l’home), la dona assetjada, maltractada i sotmesa, simbolitzada en cares difuminades, sense nom. Com reivindicant la universalitat d’un problema que és responsabilitat de tots i que pot patir qualsevol.
Destaca a dins del cor un collage on s’ho cola un os. Una vèrtebra de cabra. “Els ossos ens recorden lo efímers que som, i que patim per aquest cos, que al final tornarà a ser pols. Però crec que més enllà és possible viure sense cos. És una creença de què hi ha una continuïtat més enllà d’aquesta vida.”
Amb aquesta idea de rerefons, Camps presenta l’espai de Ombra, dedicat a la seva dona, na Joana, que va morir fa uns anys. Però que segueix present en la vida de l’artista a través de les seves obres més fosques. Paisatges gairebéonírics, on l’univers és protagonista. “Són hores d’observació meticulosa i pausada del paisatge. Però després resulten quadres que són pintats amb el cor. Observar no significa estar embadat, sinó veure els detalls, comprendre el paisatge i viure’l. I després, em deixo endur. Són paisatges imaginaris, però tots tenen un punt de contacte amb la realitat.” La duplicitat del què tenim a l’abast i allò que no coneixem, que ens queda més enllà. Com aquella vida promesa després de la mort.
“La teoria de la duplicitat de les dimensions que plantegen físics com Jean Pierre Garnier, donen a entendre que podem viure en diversos plànols de realitat. Per açò crec que a partir de la mort la vida és possible, diferent, a un altre lloc. Però possible.”
