El primer moviment feminista europeu tingué lloc a França, a final del segle XIV i principi del XV, amb els escrits de Christin de Pisan (c. 1365 – c. 1430), una dama que freqüentava la cort dels reis Carles V i de Philipe el Bo i la seva esposa Isabel. De Pisan va ser la primera dama que participà en les “querelles des femmes”, debats literaris i filosòfics que sorgiren a principi del segle XV, dintre cert àmbits culturals francesos, en els quals es qüestionava la vàlua de les dones.
A partir del segle XIV els erudits masculins debatien si les dones podien ser educades i instruïdes de la mateixa manera que els homes; alguns (molts) argumentaven que les dones, en ésser inferiors als homes, eren incapaces d’assolir els coneixements necessaris per poder arribar a assolir la ciència, com la medicina, desenvolupar la matemàtica i el càlcul o comprendre l’astrologia. Altres, molt pocs, argumentaven que eren éssers iguals als homes, i altres superiors.
Christin de Pisan, en el seu “Livre de la cité des dames” (escrit vers 1405), l’autora descriu com va prendre conciència de les injustes i falses opinions que els homes tenien de les dones. I expressava la seva sorpresa i tristó quan va comprovar que les majors infàmies, els insults i els menyspreu més aferrissats contra el sexe femení partien de persones doctes, homes de cultura reconeguda i religiosos afamats que, en parlar d’elles, les tractaven de sers incomplers (en no tenir testicles), irracionals, luxurioses (en provocar els homes), incultes … com si fossin monstres de la Naturalesa.
En el seu llibre insisteix en que les dones no són, de manera innata, inferiors als homes; i a firmava que la raó de la diferència entre uns i altres estava en l’educació que havien rebut. Per això, De Pisan argumentava “si fos un costum enviar les filletes a l’escola, de la mateixa manera que els fills, si aquelles fossin instruides en les ciències naturals, assolirien de manera total els coneixements, i arribarien a comprendre les sotileses de totes les ciències i les arts, tant com els fills”.
Afirmava que el matrimoni era molt més dur per una dona que per un home “perquè l’home és el senyor de la seva esposa, però l’esposa no és la senyora del seu marit”. I acusava als homes de pràctiques cruels amb les seves esposes, crueldat que era consentida i tolerada per la jerarquia civil i eclesiàstica.
“Quan dures i brutals pallisses (sense raó i sense causa), quantes lessions, quantes crueltats, insults, humiliacions i ultratges han sofert tantes dones virtuoses sense que cap d’elles demanés ajuda, i penseu en totes les dones que moren de fam i de pena, amb una casa plena de fills, mentre els seus marits estan de bauxa o s’embriaguen a les tavernes de ciutat, i encara les pobres dones són colpejades pels seus marits, quan aquests tornen a casa i aquesta (la pallissa) és el seu sopar”.
Des del segle XV fins el segle XVIII algunes dones, la majoria de les vegades soles, participaren a les “querelles des femmes”, uns debats que des de la Cort del rei de França del segle XV, es va estendre a Venècia, a finals del XVI, i a les ciutats de Londres i París en el segle XVII. De manera similar a De Pisan, totes defensaven que la inferioritat de la dona i del sexe femení en general, depenia de l’educació, i insistien en un tractament més amable i considerat en el matrimoni, argumentant que la subordinació de les dones no era ni natural ni innata, sinó el resultat de l’acció del home, i per tant amb possibilitat de canvi.
ChristinDe Pisan, l’autora
Christin De Pisan fou l’escriptora més prolífica i de major èxit literari en el món de les Corts de França i Borgonya, i l’única que fou capaç de guanyar-se la vida amb els seus escrits.
Filla d’un astròleg de la Cort de Carles V de França, home de pocs ingressos, va casar-se amb Etienne de Castel, membre de la cort, que va morir molt jove, el 1390, deixant a CH. De Pisan com a únic cap de família. Una família nombrosa, formada per la seva mare, dos germans i els seus tres fills.
Christin recordava, transcorreguts uns anys, els mals moments passats després de la mort del seu espòs. Deia que era un mal costum generalitzat entre els homes no informar, a les seves esposes, dels negocis que feia el seu marit. Les dificultats que això li va suposar a l’hora de poder cobrar els deutes i les obligacions contretes per alguns aristòcrates, els quals es burlaven que fos una dama, d’uns vint-i-sis anys qui reclamés un deute, personada a l’antesala de la seva luxosa casa.
Degut als deutes del seu marit, els creditors li embargaren els mobles, hagué de demanar préstecs i va haver de lluitar durant 14 anys per fer prevaler els seus drets familiars, per heretar les terres que el seu pare tenia a Itàlia, així com els drets i diners que alguns nobles devien al seu marit. Ella va escriure que el seu cas no era aïllat; la majoria de les viudes de famílies privilegiades tenien dificultats per cobrar els dot entregat al seu marit, ara en poder de l’ hereu, que en moltes ocasions era el seu propi fill.
Una vegada acabada aquesta etapa, en la qual va estar ocupada en presentar litigis davant els tribunals per recuperar l’herència del pare i els deutes del marit, Christin va poder viure utilitzant els seus propis recursos. Deixà la mare, encara jove, a càrrec de la seva casa, i inicià un programa d’auto-educació i estudi, per després començar a escriure.
A partir de 1390 Christin va començar a publicar els seus escrits, i es convertí en una escriptora de prestigi. La varietat de les seves obres és una prova de la seva professionalitat i de la voluntat de voler triomfar; escrigué poemes d’amor, llargues al·legories dedicades a mecenes reials, rèpliques a altres escriptors sobre la naturalesa femenina, va composar reflexions sobre el destí i l’infortuni, històries per agradar al rei francès i a la seva esposa la reina. Però l’obra que l’ha feta famosa són les peces didàctiques escrites dedicades al Delfí (primogènit del rei de França) i a les dones de la Cort, llibres en els quals donava instruccions sobre el seu comportament en la vida social i conjugal.
En un principi, la popularitat de Christin es degué més a la novetat del seu gènere que a la originalitat de la seva poesia. Però molt prest se li va reconèixer la seva vàlua, fet que va atreure l’atenció de la Cort reial.
Molt prest, el comte de Salisbury d’Anglaterra, acceptà un fill de Christin en el seu seguici (1397), i una filla seva va ser acceptada en el reial i aristocràtic convent de Poissy, sense haver d’aportar la quantiosa dot que l’ingrés suposava; més tard, una neboda va ser dotada pel duc de Borgonya, i la reina Isabel la va honrà amb un tradicional regal, una vegada que la sobirana va ser obsequiada amb una edició de les obres completes de Madame De Pisan.
En 1399 escrigué una “carta al Déu de l’Amor” per intervenir en un concurs, una manera de diversió cortesana dels senyors del nord de França, fet que li va permetre entrar a participar en un debat entre els erudits de París, sobre la condició i imatge femenina del “Roman de la Rose” obra del segle XIII.
En l’any 1400 va escriure un poema on narrà la visita que va fer a la seva filla reclosa en el monestir de Poissy, un priorat dominic del qual era priora la seva tia. Durant la seva estança es meravellà de les fastuoses festes celebrades en honor a certes visites, en les quals se servia el dinar en safates d’or i d’argent. Gaudí dels agradables passeigs pels jardins emmurallats, sembrats de flors i on hi havia plantats d’arbres fruiters; dels curts, però plàcids, trajectes amb barca a través de l’estany del monestir, i de les tardes agradables parlant amb les monges, vagant pels camps i bosquets, on de tant en tant apareixia algun cérvol que campava lliurement per la devesa.
Christin va escriure també un tractat (Livre de trois vertus) per a les dones, ja fossin “grans reines, senyores, princeses o les esposes d’un camperol”, a les que aconsellava ser virtuoses. Per aconseguir aquesta virtut, era necessari la tutela de la mare, de manera que incidia més en el comportament i no en l’educació intel·lectual. Segons ella, la dona jova havia de ser“verge, neta, humil, prudent, callada, modesta i obedient als pares. Les lectures adreçades a una filla haurien de ser curosament seleccionades; i a les joves innocents no se les oferirien vanitats, bogeries i dissipacions. Les mares ensenyarien a les seves filles a governar-se i a controlar les suposades tendències luxurioses i excessos de la naturalesa femenina, amb la finalitat de no caure amb el deshonor per ella i la família”.
Els manuals escrits per a donzelles incloïen consells de com agradar els seus protectors. En 1405 Christin, en el seu llibre dedicat a Margarita, filla del duc de Borgonya, descrivia la manera més encertada de servir a la senyora: conèixer la capacitat d’agradar, aconsellar a la senyora en cas d’obrar erròniament, ésser sempre lleial, fins hi tot a defensar-la si era descoberta en adulteri. L’autora arriba a suggerir a la donzella a presentar-se com a mare del fill il·legítim, engendrat per la senyora.
A més, en la seva obra instruïa a la senyora noble de les obligacions que havia d’assolir, relacionades amb d’hisenda de la casa: supervisar el personal de servei i els treballadors eventuals, calcular els ingressos i les despeses, conèixer els impostos anuals a pagar, supervisar la collita, comprar i vendre els béns obtinguts, manar sacrificar i curar el ramat de la propietat. Uns consells que, segons ella, serien ben valorats pel seu marit, el qual sabria premiar la seva vàlua i diligència.
Una vegada aconseguida la maduresa, la dona noble havia de cultivar igualment la humilitat, la paciència, la pietat, la modèstia i sobre tot la prudència. Com esposa, una dona noble seria jutjada per les seves maneres i conducta. Així doncs, el més important era la bona reputació. La dona model dedicava una atenció especial a complaure el seu marit i a l’esment de la seva prole.
Per això, per a Christin, la reina Joana de Borbó (1338 – 1378), esposa de Carles V de França, va ser l’esposa ideal. Encara que mai va intervenir en els afers d’Estat i mai ajudà a governar el seu marit; la reina fou recordada per l’elegància de la seva cort privada, la seva pietat i l’amabilitat prestada a qui acudien a ella per demanar-li un favor.
De Pisan sabia de la vulnerabilitat de les dones, les quals temien les ires dels seus marits. Una dona que havia entregat el seu dot (o fortuna dels pares) al seu marit, depenia d’ell. Per això aconsellava a les dones casades “si li parles amb rudesa no aconseguiràs res, i si te dona mala vida i mostres la teva ira, serà com donar coses a un esperó”. Una actitud de submissió que havia de ser acceptada per la majoria de les dones, per les quals no hi havia altra alternativa.
Una de les seves darreres obres (1429) va ser un poema dedicat a Joana d’Arc, la jova heroïna que va fer aixecar el setge de la ciutat d’Orleans, el que va permetre la coronació del nou rei de França.
Amb tots, amb els seus escrits aconseguí un reconeixement i una popularitat que li permeté assegurar un benestar econòmic. Per aconseguir-ho, el dia de Nadal o d’Any Nou de 1404 presentà a Felip el Bo, duc de Borgonya, “El llibre dels canvis de la Fortuna” , una obra que li va suposar el favor del duc i el primer encàrrec per escriure la vida de la seva família. Ella, cada any, per Nadal o Any Nou entregava una obra nova, però l’aristòcrata no satisfeia les seves necessitats econòmiques amb la mateixa puntualitat, i retardava la gratificació, que l’obligava a haver de demanar una i altra vegada la pensió.
Les seves obres foren famoses durant la seva vida, de les quals se feren multitud de còpies manuscrites; algunes se publicaren a Anglaterra a finals del segle XV. Altres foren editades a França en el segle XVI. El “Llibre de les tres virtuts” que tracte de les activitats i actituds de les dones de diferents estaments socials, l’any 1536 ja s’havia editat tres vegades.
Christin participà activament en la producció i còpia de les seves obres. Ella mateixa s’encarregà de la traducció a l’anglès del “Llibre de la ciutat de les dames”. Per les còpies utilitzava amanuenses, supervisava els textos, i es suposa que en ocasions copià algunes parts dels cinquanta cinc manuscrits que es coneixem d’ella.
La seva popularitat va ser deguda a l’encert a l’hora d’escollir els temes i la seva habilitat de presentar-los. Escrigué temes que agradaven i interessaven als lectors. Seleccionava i sintetitzava la informació, i la presentava als seus lectors d’una manera amena i comprensiva. Malgrat la seva fama i popularitat en vida, passades algunes generacions es perdé el seu record, fins que els seus escrits foren novament descoberts a la segona meitat del segle XX.
És evident que algunes de les recomanacions de Christin de Pisan són no assumibles per una societat moderna del dia d’avui, però la seva protesta contra l’opressió masculina va ser l’inici d’un procés reivindicatiu que ha durat més de 600 anys, i pareix ser que encara no ha acabat.
