1 de desembre de 1955. A la ciutat de Montgomery, Alabama, una jove negra es nega a cedir el seient a un home blanc. El conductor ho denuncia a la policia i la dona acaba sent detinguda.
Aquests són els fets, ben coneguts per gairebé tothom. Com també gairebé tothom coneix el que després va succeir. Aquell acte de desobediència va desencadenar un allau de mobilitzacions que va posar contra les cordes el sistema racista dels EUA i, en definitiva, va ser el tret de sortida del moviment dels drets civils. La dona es deia Rosa Parks.
La vida rebel de Rosa Parks, de Jeanne Theoharis, és la biografia d’aquesta dona que gosà enfrontar-se contra la injustícia de la segregació que mantenia els homes i dones negres en un estat d’inferioritat en tots els camps de la vida. Si més no, però, l’autora va més enllà de presentar-nos un reguitzell de trets biogràfics i, decididament, entra a exposar-nos i analitzar el pensament polític d’aquesta dona que va atrevir-se a dir prou.
Ja he dit que l’acte de desobediència de Rosa Parks és ben conegut per gairebé tothom, allò que ja no es sap és que aquest no fou un fet aïllat sinó el fruit de la consciència generada per anys de treball polític. I que després d’aquest refús a cedir el seient a l’autobús vingueren dècades de lluita.
És molt freqüent a l’imaginari propi dels EUA presentar-nos els canvis socials com a resultat d’una mena d’èpica personal. Ho llegim a novel·les i ho veiem a les pel·lícules. Se’ns furta l’escenari complert. Els canvis socials són sempre fruit del treball col·lectiu. Al basar-ho tot en un heroi (o heroïna) es pretén amagar l’organització política que els ha nodrit. El cas de Rosa Parks n’és un bon exemple.
“He escrit aquest llibre per desafiar aquests relats limitats i els usos preocupants de Parks i del moviment. No hi ha res de natural ni de passiu en allò que feu Rosa Parks, ans al contrari, fou una acció d’una determinació absoluta. No va ser un acte únic i singular, sinó que formava part d’una àmplia trajectòria vital d’activisme, una cadena d’accions als autobusos en anys anteriors a la protesta concreta i un aixecament col·lectiu arran de la seva detenció….Fins al final de la vida, Parks, va considerar que la lluita per la justícia racial no havia acabat i va continuar fent pressió per transformar encara més els Estats Units”.
Aquestes paraules, que l’autora de La vida rebel de Rosa Parks ens adreça a la introducció del llibre, ens donen la clau. Des del 2013 al Capitoli dels EUA, a la Sala Nacional de les Estàtues, s’hi alça una estàtua de bronze de gairebé tres metres de Rosa Parks. De qualque manera l’establishment ha pretès assimilar la seva figura i, de retruc, llençar el missatge que la injustícia racial està superada. Res més lluny del pensament polític de Rosa Parks. Després de la mobilització dels autobusos a Alabama, va haver de marxar vers el nord dels EUA, on, tot vivint en una situació molt precària, va seguir lluitant contra la discriminació. A aquesta “terra promesa del nord que no ho era”la població negra, si bé no era legalment segregada per les lleis Jim Crow, com passava al sud, seguia vivint discriminada pel seu color de pell.
Rosa Parks, que va viure fins el 2005, va seguir lluitant. Donà suport al Moviment pels Drets Civils però també al Black Power, fou amiga de Martin Luther King i també de Malcom X. S’oposà frontalment a la guerra del Vietnam i recolzà Angela Davis. Batallà per canviar el sistema educatiu i feu campanya política per candidats progressistes. No deixà de lluitar mai, malgrat sovint fou arraconada pel fet de ser una dona.
Theoharis, a aquesta biografia aconsegueix transmetre’ns que aquesta lluita de tota una vida, més enllà del seu valent acte de desobediència a l’autobús segregat, és la que fa gran, molt gran la figura de Rosa Parks. Un exemple de valentia, perseverança i absoluta coherència.
