Aquells que posseïen els coneixements de l’art de curar les infermetats de les persones que les sofrien, molt prest es situaven en un pla superior a la resta dels mortals. Un art que era aprofitat per assolir un poder, que els col·locava al capdavant de la comunitat.
L’home, des de sempre, ha patit dues classes d’infermetats: unes corporals i físiques, produïdes per causes accidentals, fisiològiques i bacteriològiques; les altres són espirituals i psíquiques, que afecten l’ànima i l’esperit. La persona que és capaç de donar solució o esmenar els mals que patim, es converteix en un semi-déu i amb un poder que difícilment pot ésser igualat o substituït per un altre.
No pot estranyar que des de l’Antiguitat els metges i els cirurgians hagin assolit una fama que ha traspassat la barrera del temps, i les seves actuacions i dites hagin estat escrites, contades i trameses a la posterioritat com a fets extraordinaris i dignes de figurar en qualsevol manual, malgrat algunes ésser ara considerades imprecises o ser conceptes erronis.
Les primeres teories sobre la medicina clàssica foren pronunciades per homes, i els primers representants teòrics antics foren Asclepios, Hipocrates, Aristòtil, Galeno entre altres, els quals, quan es refereixen a la dona, sempre la consideren inferior a l’home, i amb una única funció social: la de ser reproductora i mare del futur ciutadà i, per tant, submisa a aquell. Un principi que va ser una constant durant l’antiguitat, en creure que l’esperma d’un home fort, engendrava fillets, mentre que el resultat del part d’un esperma dèbil engendrava una filleta. Així doncs, dintre d’aquest raonament, l’esterilitat en la parella no podia ser mai atribuïda a l’home, era sempre culpa de la dona.
Galeno, metge del segle II, escrivia “la dona és menys perfecta que l’home per una raó, és més freda que l’home”. Una idea que tenia una rel hipocràtica, assolida també en Aristòtil, el qual considerava que les dones “eren fredes i humides, mentre que els homes eren calents i secs”.
Dintre d’aquest ambient misogin, en la Grècia democràtica del segle IV a. JC. destacaren dues metgesses expertes en les infermetats que patien les dones. Agnódice, considerada la primera ginecòloga de la Història, i Aspasia,mèdica ateniense que treballà sobre els embarassos, les hemorroides uterines i en les operacions a practicar a les dones gràvides per facilitar el part, quan la posició fetal del futur nadó era incorrecta. Unes pràctiques que eren inusuals i generalment rebutjades pels metges de l’època. Les observacions i consells donats per Aspasia són coneguts avui gràcies als escrits i còpies posteriors dels tractats de medicina bizantins, fets durant l’època clàssica.
Superat un buit documental de més de mil anys, degut als nombrosos factors que enrunaren la Cultura Clàssica greco-romana a occident (Guerres Civils, crisi econòmica, invasió dels pobles bàrbars, destrucció i rebuig dels conceptes anti-helenístics pel cristianisme), en el segle XII aparegué la primera escola civil mèdica d’Occident a la ciutat de Salerno (Itàlia), desvinculada de la tutela i del control de l’Església catòlica.
Les primeres Universitats, fundades a Occident en el segle XII, estaven en mans de l’Església, i per acudir a elles, com alumnes, era obligat professar alguna de les ordes religioses menors (sub-diaca, i diaca); un sistema que de fet vetava l’entrada a qualsevol dona que volgués aspirar a assolir coneixements superiors. Així doncs, en quan als estudis de medicina, les dones tan sols podien exercir de comadrones en els parts, ja que per un metge medieval, assistir a una partera o entrar en contacte amb la sang menstrual, era caure amb la impuresa; per tant, la tasca d’assistir a una dona gràvida sols podia ser exercida per una altra dona.
La fundació a la ciutat de Salerno d’una escola laica de medicina, on tenien accés les dones, va ser providencial. L’escola fou fundada a les proximitats del monestir benedictí de Montecasino, a la regió de Nàpols, centre famós per la seva nodrida biblioteca, on es guardaven nombrosos textos d’autors greco-romans originals i nombroses còpies d’autors clàssics.
Molt prest l’escola salernitana es féu famosa per les seves ensenyances, ja que en ella impartien els seus coneixements eminents professors, entre ells Constantí l’Africà (Cartago 1020 – Montecasino 1087), personatge que va fer la primera traducció al llatí del Khitab al-Malik, del metge d’origen persa Ali ibn al-Abbas, del segle X, traducció que ell titulà Liber Pantegni.
Al final del segle XII, l’escola va sofrir l’amenaça dels normands procedents de Sicília que s’ensenyoriren de la regió, fet que motivà l’eixida de la majoria dels professors i alumnes a altres centres universitaris (París, Bologna, Montpeller) que ràpidament foren acceptats, degut a la fama adquirida per l’escola salernitana, per nodrir els incipients estudis de medicina.
Durant els segle XII –XV d’aquella Escola sorgiren nous metges i va seguir mantenint el caràcter laic que la caracteritzava. En el seu recinte es formaren i impartiren la docència mèdica quatre metgesses “Mulieres salernitanae” que ensenyaren medicina i escrigueren llibres i tractats de medicina.
La primera i més famosa fou Tròtula de Salerno (nascuda a Ruggiero c. 1110), que maridà amb Johannes Platearius, també metge de professió, a qui primerament se li varen atribuir les obres escrites per la seva esposa, ja que durant molt temps es va creure que era impensable que una dona fos capaç d’escriure uns tractats de medicina tan precisos i meticulosos. Unes idees considerades tan revolucionaries en quan a ginecologia i obstetrícia. Fins i tot, alguns autors medievals, masculinitzaren el seu nom, i les seves obres figuraren com escrites per un prestigiós metge de nom Trotulo.
Entre les obres més nombrades figura “De passionibus mulierum curandorum” (traduït com “Les dolències de les dones”) que escrigué amb 60 capítols, en els quals aconsellava l’ús d’herbes medicinals per mitigar el dolor dels parts, pràctica totalment prohibida pels metges del seu temps; en ells intentà eliminar la creença generalitzada de que tots els mals de les dones venien de la menstruació, o que els problemes de la infertilitat sols era atribuïda a les dones, sinó que els homes també la pateixen.
En la seva obra Ornato mulierum, insisteix en la pràctica constant d’higiene corporal, necessària i preventiva d’infeccions i infermetats en les dones, i en general per a tothom. Una gran novetat en tots els ambients de l’època.
No va ser fins a mitjan segle XX quan noves investigacions consideraren que era impossible que un metge medieval, dels segles XII o XIII, hagués assolit tals experiències sobre els mals de les dones, i que hagués estat capaç d’escriure uns tractats tant detallat sobre elles, degut al rebuig dels metges a participar en les dolències i infermetats vaginals i puerperals. Indubtablement l’autor no podia ser un metge de nom Trotulo, era indubtablement una metgessa, Tròtula de Salerno.
Una altra metgessa salernitana fou Abella de Salerno o de Castellomata(nascuda c. 1380), que exercí a mitjan segle XIV i es dedicà a l’ensenyament de medicina a l’Escola. Publicà De Atrabile yDe Natura seminis humani. Una tercera metgessa fou Mercuriade de Salerno(s. XIV) doctora, quirúrgica i professora de medicina, autora de De Febre pestilenti , De Curatioi De Ungenti. Obres que tractaven de temes tan actuals en aquella època com eren les pestes bubòniques, la curació de les infermetats, tan infeccioses con víriques, i d’un receptari d’ungüents i cataplasmes per remeiar i curar ferides infeccioses i traumàtiques.
La quarta metgessa salernitana fou Constança Calenda, doctora en medicina del segle XV, filla del doctor Salvatore Calenda, decà de l’Escola mèdica de Salerno.
Una altra metgessa i quirúrgica italiana del segle XV fou Clarice de Durisio.
No deixa de sorprendre que moltes dones destacaren en aquelles parcel·les de coneixement que eren abandonades o rebutjades pels metges, com era l’obstetrícia i la ginecologia, matèries que foren impartides i practicades per elles amb vertadera mestria. I no solament això. Foren capaces de transmetre a la posterioritat tractats i escrits que a l’actualitat sorprenen a metges i científics.
