La capacitat de perdonar els altres i a un mateix és curativa. Com també ho és ser perdonat pels altres.
I per demanar perdó mai serà tard. Per un fillet rebre el perdó del pare és tancar i segellar la ferida. És curar-lo. Encara que per a un pare sigui tard, per a un fill et sempre serà a temps de rebre el perdó.
És un dels missatges que he extret, ni escrits ni dits, del llibre de Tara Westover, Una educació. Tara és americana, nascuda a prop de la ciutat d’Idaho (EE.UU), criada en una família de mormons fonamentalistes. Va ser educada a casa, amb unes directrius obsessives a tot nivell, per a preparar-se per a la fi del món (el pare creia que el món acabaria i havien d’acumular reserves alimentàries i d’altra mena per a subsistir).
Els fills creixien sense historial mèdic, ni certificat de naixement, ni havent anat mai a l’escola. Amb un pare antisistema, i una mare més centrada i espavilada, però també influenciada pel pare, la qual compartia aquella manera de viure per no donar-li un disgust.
Si els fills estaven malalts, estava prohibit anar al metge, la mare amb les seves herbes i remeis naturals fets a casa ho solucionava tot. Semblava que tot, és clar, el pare no sabia que en algun moment van prendre d’amagat ibuprofèn i penicil·lina. Tara va créixer amb pors, crisis mentals, confusions i una força… aquella força irrompible que et fa ressorgir de les runes. Sobretot, va créixer tenint molt clar que mai voldria ser com els pares. Ella creia fermament que existia una altra educació.
Així i tot va aprendre moltes coses: a domar cavalls, preparar ungüents i herbes per a la seva mare que exercia de llevadora autodidacta, també sabia preparar múltiples conserves per a quan vingués la fi del món… Viure allà era tot una bogeria, pròpia de tutors amb malalties mentals no diagnosticades. Tara va créixer entre violència domèstica i autèntics traumes psicològics. Tot i la seva vulnerabilitat, estava plena de coratge, com diu la investigadora René Brown, no pots ser valent sense ser vulnerable.
La vulnerabilitat no és guanyar o perdre, és la capacitat d’exposar-se. I Tara Westover, es va exposar a qualsevol crítica i menyspreu dels pares i d’algun germà, quan va decidir per a ella mateixa començar a 17 anys, els estudis reglats fora de casa per a graduar-se. Era una alumna brillant. Tot i les crítiques i el rebuig de la família, es va encoratjar per destapar una nova educació. Després de graduar-se, va obtenir una beca per anar a Cambridge i estudiar filosofia al Trinity College. Posteriorment, va ser professora a Harvard, i va tornar a Cambridge per a doctorar-se en Història el 2014.
La neurosi del pare mai minvava, tot i viure en una altra ciutat, el dolor era el mateix que viure a prop d’ells. Un dolor que l’obligava a agafar més aire i enfortir més les cames per seguir avançant en la vida i no acabar a la granja d’Idaho, a prop dels pares. Una història de superació, vulnerabilitat, valentia, pudor, culpabilitat, i supervivència.
Actualment, Tara viu lluny amb els seus gossos i una feina brillant, però amb l’esforç de carregar l’opacitat d’enteniment que caracteritza als seus pares, el pudor i la desesperació de què l’odiïn i la vulguin fins i tot apartar o eliminar en algun encontre. Per a ells es converteix en una amenaça.
Després de tot el que ha patit ara té una vida realment millor, és vida. Els pares segueixen pensant que graduar-se, anar a la universitat, ser doctora i professora, és el pitjor que podria passar a la família i no mereix la seva acceptació. Tara viu lluny i es troba amb una certa pau, de tota manera si li haguéssin demanat perdó…
La motxilla de la Tara seria buida amb un perdó curatiu. No obstant això, per moltes runes caigudes sobre la seva persona no ha estat destruïda. “Sigui qui sigui en qui et converteixis, sigui el que sigui en què et transformis, això és qui has estat sempre. Sempre ha estat en tu. No a Cambridge. En tu. Ets or.” Li va dir el seu professor quan li atorgaren la beca per anar a Cambridge.
