Fou publicat fa denou anys i no l’he llegit fins ara. És absolutament imperdonable. La única cosa que puc al·legar en el meu descàrrec és que no don abast. Per sort el món de la literatura és tan vast que mai podré arribar a conèixer-lo. Si més no, mea culpa, aquesta novel·la no es mereixia tan llarga espera.
Dents blanques de Zadie Smith és en paraules de la mateixa autora, que només tenia vint-i-dos anys quan la va escriure, una novel·la que vol ser “un intent d’epopeia on té lloc una explosió de colors ètnics”.
Veient l’argument entenem el perquè d’aquesta definició. A Dents Blanques s’hi explica la història de tres famílies, una blanca, una índia i una mestissa, que viuen a un petit barri al nord de Londres on l’extremisme de tota mena és a l’ordre del dia i els dilemes de les generacions prèvies es repeteixen obsessivament en el present.
Té denou anys, però com podeu veure no pot ser més actual. És, per altra part, una novel·la multigeneracional. Ens trobem amb una primera generació que manté un fort lligam amb les seves arrels i uns fills que, seduïts per un entorn força diferent i per a ells més atractiu, van trencant amb normes i costums dels seus ancestres.
Vet aquí, llavors, el conflicte i els temes de fons que aniran sorgint al llarg del llibre: el paper de la dona dins la societat, la tolerància, la llibertat, l’educació, el fanatisme, la religió…Temàtiques d’avui, contradiccions d’avui, dicotomies d’avui i, potser, de sempre.
Permeteu-me citar textualment algunes frases de la novel·la que de qualque manera ens donaran, millor que el que pugui fer jo, les claus de la narració.
“M’he adonat d’una cosa, i és que les generacions (…) es parlen les unes a les altres, Jones. No és una línia, la vida no és una línia… no és com fer-te llegir la mà… és un cercle, i ells ens parlen a nosaltres.”
“…els germans correran cap el seu futur tan sols per descobrir que cada cop expressen més i més eloqüentment el seu passat, aquell lloc on eren fa un moment.”
“Però el passat està fet de moltes més coses, no només de paraules, maca. Nosaltres ens vam casar amb uns vells, ¿no ho entens? Aquests bonys- Alsana dóna uns copets a tots dos- sempre tindran uns pares amb les cames molt llargues. Un peu al present, un peu al passat. Per molt que xerris, això no ho canviaràs. Sempre tindran les arrels entortolligades.”
De qualque manera, Zadie Smith ens ve a dir que si bé tots som responsables de les nostres decisions, aquestes sovint són condicionades pel nostre entorn. En aquest sentit és molt reveladora la cita que, extreta d’un museu de Washington, obre el llibre: El passat és pròleg.
Però després del pròleg ve el veritable text, i aquest text ens parla de multiculturalisme, de superació, d’enfrontar tot el que, bo o dolent, ha de venir. Hi ha moltes altres temàtiques que, transversal o tangencialment són presents a aquesta novel·la que també té clars tocs de bon humor. Deixaré per qui es decideixi a llegir-la trobar-les i assaborir-les i tancaré aquesta ressenya amb una darrera cita que, per a mi, és definitòria i que ens caldria a tots comprendre, acceptar i, sobre tot, valorar.
“Perquè aquesta és l’altra cosa que els passa al immigrants (refugiats, émigrés, viatgers): no poden fugir de la seva història, igual que tu no pots perdre la teva ombra”
Ningú pot perdre la seva ombra, ningú ha de renunciar a la seva història.
