Comencem la ressenya d’aquesta setmana amb una pregunta. Pot una novel·la ambientada a l’època napoleònica parlar-nos dels sentiments, esperances i angoixes, que vivim a la societat d’avui en dia? De ben segur, molts lectors hauran pensat directament amb Stendhal, però sens dubtes jo no gosaria parlar a aquesta modesta secció de La cartoixa de Parma, però sí que ho faré d’una novel·la publicada en anglès el 1987 i en traducció catalana el passat més de febrer. La passió, de Jeanette Winterson.
Henri, un jove soldat de l’exèrcit napoleònic, es trobarà a la gelada Rússia amb Villanelle, veneciana filla de gondoler que ha estat venuda pel seu marit a les tropes franceses que també ocupen la ciutat dels canals.
Aquesta breu sinopsi de l’argument, en som conscient, no ens aporta gairebé res, serveixi llavors per refermar, al menys, l’època en que l’obra es desenvolupa.
Per altra part, com un enamorat de Venècia que som, no me’n puc estar de comentar la meravellosa i alhora torbadora descripció que a La passió es fa d’aquesta ciutat màgica. És un plaer llegir-ho i una font d’ànsia de tornar a passejar-hi. Però, deixem estar els sentiments personals i avancem en la novel·la.
Al meu parer és clarament una història d’amor. Una història d’amor asimètrica. Una història d’amor entre dues persones d’orígens i creences força diferents que, enmig de la història, enfronten els seus destins. Mentre Henri, fervent partidari de Napoleó, se’ns mostra com un jove racional, que manté però una visió de la vida arrelada en concepcions religioses, Villanelle és hereva de tradicions més obscures però amb una sexualitat més lliure i oberta. De fet, aquesta dicotomia és omnipresent a la novel·la. Per una part la França imperial, reglamentada, ordenada, gairebé casernària, i per l’altra la Venècia caòtica, passional, farcida de secrets però també de llibertat i de satisfacció del desig.
I vet aquí, llavors, com ben prest aquesta contradicció que amara La passió, ens porta als nostres dies. Perquè si bé ens movem en un context històric llunyà no és menys cert que ara per ara també vivim la mateixa dualitat, la rigidesa de la norma que volen establir els benpensants enfrontada a la transgressió alliberadora que vola més enllà de cotilles morals.
De fet, i el títol de l’obra ho deixa ben palès, la veritable protagonista de la novel·la és la passió. La passió que tot ho trenca, la passió com a revulsiu, la passió com a revolta davant una societat hipòcrita que pretén limitar, censurar, prohibir la lliure expressió dels sentiments.
“En algun lloc entre els aiguamolls i les muntanyes. En algun lloc entre la por i el sexe. En algun lloc entre Déu i el diable hi ha la passió, i el camí per arribar-hi és sobtat i el de tornada és pitjor”
Perquè la llibertat té un preu, el peatge que cal pagar és sovint força elevat. No se’ns ho amaga a la novel·la. Ben al contrari, no pot quedar més clar que el trencament de la norma es paga car. És llavors, decisió de cadascú si vol viure a la caserna o navegar pels canals. I malgrat la decisió pugui portar al desastre la llibertat de fer-ho no se’ns pot ser negada.
En això estem, en això estan els protagonistes de la novel·la i en això estem tots.
