Les dotze del migdia. Plaça de la Catedral. Un grup d’entre 15 i 25 persones despleguen una bandera on es llegeix “pensions dignes ja”. Per ells, és una rutina. Duen des del mes de febrer del 2018 mostrant el seu descontentament, alçant la veu a qui els vulgui escoltar. I desmuntant mites que, diuen, els polítics actuals fan creure al jovent per dissuadir-los d’unir-se a la causa. Si bé n’hi ha moltes de causes per les quals lluitar, ells aposten per retornar la dignitat de viure als pensionistes i a tota la ciutadania. I diuen que només es podrà fer a través de les urnes el pròxim 10 de novembre. Malgrat tot.
En Biel Martí, en Tòfol Febrer i en José Luís García parlen com a portaveus de la plataforma. Però són molts més. Entre ells, Maria Lluïsa Armangué, qui durant la seva vida ha reivindicat moltes millores socials. Quan els hi demanam com pot ser que cada dilluns dels darrers gairebé dos anys siguin fidels a la seva cita, argumenten que “aquí no ha passat res. No ha canviat res ni amb el govern de dretes ni amb el d’esquerres. L’únic que hem aconseguit és que s’aprovés, el 2018, un Reial decret pel qual durant aquests dos darrers anys la pujada de les pensions hagi estat d’entre un 1,6 i un 1,7%. I no del 0,25 que marca la llei de pressupostos. Però l’any que ve tornarem a estar al mateix lloc.”
Aquesta setmana s’han mobilitzat una mica més. Per tal d’unir-se a la proposta que s’ha dut a terme al davant del Congrés dels Diputats, on han arribat pensionistes de tota Espanya, ells han volgut fer una caminada simbòlica a Ciutadella per reclamar el mateix que es reclama a Madrid: pensions dignes per tothom. “En campanya electoral ens tornaran a repetir que s’han de derogar les lleis laborals de 2011 i 2013, que revaloraran les pensions amb l’IPC, etc. Tot el que ens venen prometent des de fa anys i que ningú compleix quan governa. Només demanam que es compleixi la constitució”. En concret, reclamen l’aplicació de l’article 50, que diu que els poders públics garantiran mitjançant pensions adequades i periòdicament actualitzades la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat. Així mateix, i amb independència de les obligacions familiars, promouran el seu benestar mitjançant serveis socials que atenguin els seus problemes específics d’habitatge, salut, cultura i oci.
Privatitzar les pensions és una solució?
Des de la Plataforma expliquen que la seva situació és, en aquests moments, molt incerta i sense visos de millorar. “Les propostes que fan des dels partits polítics són les que arriben d’Europa, que és potenciar els plans de pensions privats. Polítics espanyols van votar a favor de potenciar les pensions privades al Parlament Europeu”, asseguren. Una mesura que no tothom es pot permetre o que ja fa tard per posar-la en marxa a dins d’una generació que ha treballat durant anys per aconseguir la pensió que li pertoca.
Però quan demanen un vot de confiança a persones més joves, la cosa es complica. “Hi ha molt poca gent que s’uneixi a la nostra causa. El problema és que rallam de pensionistes i tothom es pensa que només som jubilats. Però també hi ha discapacitats, incapacitats permanents, persones amb mobilitat reduïda. Hi ha una diversitat de gent i de problemàtica bastant gran. A més, són els que menys cobren. Una persona depenent cobra entre 300 o 400 euros com a molt. Així no es pot viure. Un dels punts pels quals ens manifestam és aconseguir que aquestes persones puguin tenir una pensió digna.”
Ja sigui la diferència d’edat o que la generació que no va viure la transició democràtica ja s’ho va trobar muntat, el cert és que lamenten que “si ralles amb gent jove, et diuen que per què s’han de moure si a ells ja no els tocarà. Els han venut que la bossa de les pensions ja no hi és. Hi seria si no l’haguessin donada als bancs. Si els impostos es repartissin bé, n’hi hauria d’haver. Nosaltres vam fer molta feina i lluita sindical per aconseguir el que fins ara coneixíem com a l’estat del benestar. El problema va ser tornar a tropissar amb la pedra de deixar en mans dels polítics la nostra vida, sense tenir en compte a la ciutadania.”
La lluita no és partidista
Tot i que alguns d’ells afirmen pertànyer a unes sigles polítiques determinades, la Plataforma es manté al marge d’organitzacions polítiques. Així, es defineixen com a “apartidistes, no som de cap partit i de tots els partits polítics poden sumar-se ciutadans a la nostra causa, que és la de tots. Si tenim una proposta real de qualsevol partir, sigui quin sigui, l’escoltarem.”
Per ara, lamenten que l’únic partit polític que recull les seves propostes és Podemos. I que, malgrat el Reial Decret promogut pels socialistes, les mesures reals no s’han dut a terme ni tampoc apareixen a cap programa electoral de cada al 10-N. Mentre, segueixen sumant adeptes a la causa fent xerrades a altres pobles. “El que intentam és que s’ajuntin més persones jubilades dels diferents pobles. Hem fet xerrades per veure si aconseguim ampliar la plataforma a tota Menorca. El que no podem tolerar, no com a pensionistes, sinó com a ciutadans, és que cada any es perdin 90 mil milions a causa de la corrupció i ens quedem de mans plegades quan hi ha persones que no tenen per viure.”
