Mentre l’antic ordre cultural de Roma col·lapsava en el segle VI, un jove anomenat Benet va decidir fer-se enfora de la ciutat on havia estat estudiant, i va cercar el seu refugi a una cova del desert. En ella visqué durant tres anys cercant la perfecció de la seva vida. Poc temps després es van reunir entorn d’ell uns altres joves, i d’aquest grup original sorgí l’ordre benedictina. Durant segles els benedictins re-civilitzaren Europa, conservant el millor del món antic. En un moment de crisi moral i cultural, Déu va inspirat a aquest jove per a dirigir un moviment de renovació. No tinguem por a una església que desitja renovar-se, posar-se al dia.
A finals del segle XII i començament del XIII, la clerecia europea estava marcada per la corrupció, la laxitud i la mundanitat. Massa bisbes i preveres no vivien l’hàlit de l’Esperit, i moltes de les cases benedictines que originalment havien presentat l’evangeli a la comunitat, i que havien organitzat el seu ordre cívic, ara quedaven reduïdes a centres comercials i de poder polític. Fou en aquest marc quan aparegué a Ombria, en el petit poble d’Assis, un altre jove anomenat Francesc, que desitjava viure l’evangeli d’una manera molt senzilla, i en la seva forma més radical, abraçant la pobresa. A ell se li varen apropar, poc a poc, milers de persones desitjoses de compartir la seva vida. Poc temps després el moviment franciscà fou una nova força renovadora en tot l’Occident cristià. No tinguem por als qui opten per una Església senzilla, amb tast d’evangeli.
Després de la Reforma protestant en el segle XVI, quan el cristianisme d’Occident va quedar amargament dividit i molts abandonaven la fe catòlica, de nou un jove anomenat Iñigo de Loyola, després de passar com Benet un temps considerable a una cova, va compondre uns Exercicis per ajudar a les persones a discernir la voluntat de Déu en les seves vides. I entorn d’ell va créixer l’ordre jesuítica que engendrà un exèrcit de poetes, missioners, evangelitzadors i teòlegs atents a la crisi espiritual d’aquell temps. No tinguem por a una Església que fa de la pregària el seu fonament i suport missioner.
Després de la Revolució Francesa, quan Europa es trobava en plena agitació política, i quan la fe era atacada per les ideologies que s’inclinaven al racionalisme i a la secularització, varen sorgir un grup d’ordres i moviments: Oblates de Maria Immaculada, la Societat de Maria, i molts d’altres, … El seu propòsit era predicar, ensenyar i evangelitzar a qui havien oblidat el catolicisme. Aquestes comunitats foren tan fructifiques que enviaren missioners arreu del món. No tinguem por a una Església que valora i opta per una major formació acadèmica.
Qui pot negar que avui la fe, la fe en Déu i el cristianisme, passa per nous moments de crisi? Qui és el que no s’adona de la necessitat actual i urgent que l’Església visqui una nova purificació i renovació? No estem vivint un moment on necessitam que sorgeixin noves ordres, nous moviments, noves ordres de l’Esperit?
Més que res, quan estem a les portes del Dia de tots els Sants, sentim la necessitat que sorgeixin nous sants que destaquin per la seva qualitat humana, però també per la seva intel·ligència. Nous sants que comprenguin la cultura actual i que tenguin el coratge d’emprendre nous estils. Estils d’evangelització de purificació aptes per aquest moment present.
Segur que avui, en un lloc concret de l’Església, es va preparant i ja despunta un nou Benet, un nou Francesc, un nou Ignasi, una nova Teresa de Calcuta, una nova Dorothy Day, avui difunts però del tot referents. Difunts referents que són arrels i noves llavors de santedat. Celebrem i actualitzem els nostres sants difunts!
