“ Va obrir els ulls. Desconcertada, encara no feia ni 24 hores que estava a casa, va necessitar uns minuts per a reconèixer la seva habitació. El marc de fotos a la tauleta de nit, la còmoda amb la bata que es va treure la nit anterior i el ram de flors que no va voler deixar al hospital.
Aquest any estava sent dur. Tres vegades havia caigut, dues d’elles a la cuina al enfilar-se a la cadira per a agafar el pot de farina. La tercera, aquesta darrera, al sortir de la dutxa… Deu dies havia passat ingressada.
Un cop ubicada, amb els ossos encara entumits, va aixecar-se maldestrament. Va recórrer el passadís fins a la cuina, per la finestra hi entrava el solet. Va somriure. Què bé estar a casa de nou! . Un got de llet calentet i unes galetes serien el seu esmorzar. Mentre mullava les galetes i sentia, de fons, les notícies a l’emissora de ràdio habitual, va repassar mentalment com seria el seu dia. Avui era dimarts, una ràpida ullada al calendari ho va certificar.
Dimarts… Ella desitjosa que fos ja divendres i tenir companyia. Des de que va morir el seu marit els dies se li feien molt llargs. Havia perdut agilitat, molta, i les caigudes d’aquest any no ajudaven, o era precisament al inrevés?. Així que no acostumava a sortir al carrer. Alguna vegada, potser, si una veïna s’animava i picava a la porta, totes dues entrellaçaven els seus braços i compartien inseguretats per a fer-se fortes.
En menys de quinze dies seria Nadal. Tenia moltes ganes. Enguany es sentia melancòlica i la casa estava buida, tan buida. Tota sola no podria muntar el pessebre, ni posar l’arbre de Nadal. Sempre ho feien els dos junts. Bé, potser el cap de setmana, si venien els fills i els nets… Més tard els trucaria per saber quins plans tenien. Tan de bo puguin venir a dinar tots.
Va sonar el telèfon, qui deu ser? Era na Caterina. Just abans d’entrar a fer feina trucava per saber com havia passat la nit la seva mare. Van parlar pocs minuts perquè estava pujant al cotxe i anava tard. No podrien venir el cap de setmana perquè en Max tenia partit de futbol i na Clara assaig per a la funció de Nadal. Bé, potser en Joan sí puguin venir.
Va obrir els ulls. No sabia on era. Un moment mirant al seu voltant i es va adonar que s’havia quedat adormida al sofà, a la televisió feien un programa on uns joves venien uns aparells amb tot de cables… El dimarts s’havia acabat i era hora d’anar al llit a descansar. Demà dimecres i en no-res cap de setmana. Va somriure, els veuria a tots, encara que fos una estoneta.”
La notícia que quasi 5 mil·lions de persones viuen soles i que un terç d’elles són dones de més de 65 anys m’ha fet pensar en aquesta història i com és un dimarts qualsevol a les seves vides. Són persones que, durant dies, no parlen amb ningú. Algunes encenen la ràdio o la televisió per a sentir-se menys soles, per a sentir que tenen una mica de companyia.
Mary Moro.
