Guillem López Casasnovas és d’aquelles persones amb currículums impossibles de reproduir. A Menorca el coneixem sobretot per la seva faceta més pública, com quan va ser conseller del Banc d’Espanya o per la seva funció en l’estudi de la reforma del finançament autonòmic. Però la seva trajectòria és molt més ampla, i té la universitat com a epicentre. Catedràtic d’Economia, llicenciat també en Dret, codirigeix el Màster de Gestió pública i és el fundador, per exemple, del Grup d’Investigació en Economia i Salut (CRES), un referent en el món de la política i l’economia sanitària. El seu nom ha arribat a sonar com a conseller de la Generalitat, o fins i tot com a ministre, però ell ni confirma ni desmenteix. Aprofitam la seva estada a Menorca per repassar el moment econòmic, el present i el futur.
- Llegint la premsa, sembla que la temporada turística no va anar com s’esperava…
- El passat fou un any rècord, i construir sobre aquest és molt difícil. La comparació no s’hauria de fer en relació a l’any passat, sinó en comparació a la mitjana dels darrers cinc anys. A Menorca tenim bastant turisme de darrera hora, i aquest any ens és bastant contrari per la devaluació de la lira turca o perquè al nord d’Àfrica no hi ha grans disrupcions bèl·liques o socials. Enguany, davant dels preus i la tranquil·litat regnant, molts turistes s’han decantat per aquests altres destins. És una tendència general a tota Espanya.
- Ens hem de preocupar?
- L’economia ens hauria de fer patir a la vista dels anàlisis de cicles, no de conjuntures. Ens hauríem de preocupar per altres coses.
- Per quines coses ens hem de preocupar, llavors?
- Per exemple, que hi ha molt poc moviment i molt poc suport als que coneixem com a millenials, les persones emprenedores que treuen cap fent coses diferents al model imperant avui a Menorca. Ens hem de preocupar en pensar activitats econòmiques noves, innovacions a la nostra indústria i no tant de creure que si enguany hi ha menys turistes, incrementant novament l’oferta ho solucionarem. La demanda no la mou l’oferta pròpia. A la globalització, la demanda es mou per molts factors, i facis el que facis tu aquí, depens molt del posicionament d’altres països i amb quins productes competeixes.
- Per tant, si des d’aquí podem fer tant poc per influir en la demanda global, què guanya Menorca tenint com té ara la competència en promoció turística?
- Desmarcar-se del paquet turístic uniforme de Balears. Eivissa treu cap amb una marca determinada, Ibiza, que és coneguda mundialment per gresca i luxe. És article avui de moda, però allò que han fet a Eivissa té perills a mig termini. Han orientat tota la seva economia cap aquí, han dirigit tots els actius cap a un mateix objectiu –fet que poden fer ells ja que allà pràcticament tota l’economia està a les mateixes mans. Però és un producte de moda, i totes les modes passen. Quan Eivissa hagi cremat aquest cartutx, el cost d’haver fet aquesta aposta serà enorme: han trinxat molt territori, han deixat tota altra activitat com a residual per centrar-se en aquest producte… A Menorca ens agraden les curses de trot, no de galop. Al galop, algun dia et canses. Al trot pots durar més.
- És suficient, però, aquesta velocitat de trot que du Menorca?
- Sí. És suficient perquè tot allò que feim d’excés té un cost molt alt –recursos naturals, accés a l’habitatge, etc.- i el benefici que genera se l’apropia l’Estat en forma d’impostos i de divises, es crea ocupació però bàsicament per a gent de la Península que ve a treballar aquí, es despersonalitza la nostra cultura i es perd capital social, i la majoria d’empreses que treuen el benefici aquí el reinverteixen allà on volen. Per tant, tot l’esforç de créixer en aquest model es dilueix en aquests tres elements: ocupació mileurista més acceptada pels de fora que pels locals, un estat que xucla impostos i superàvit exterior i molts empresaris que quan han fet l’excedent no tenen problema en tancar l’hotel i reinvertir a Santo Domingo. Val la pena? A Eivissa qui mana decideix d’una manera molt ‘eficientista’, va a la seva i la resta segueixen. Aquí les decisions son més obertes, més permeables a altres agents socials. Per açò aquí tenim tants opinadors que es posicionen tant en un sentit o altre i molt més debat partidista.
- Tenc la sensació que fa molts anys que pregonam que no hem de dependre tant del turisme i que hem de diversificar més la nostra economia, però que cada vegada més depenem precisament del turisme.
- No estem donant prou suport a aquells que pensen Menorca en clau diferent a l’opció més fàcil, que és seguir fent més del mateix de sempre.
- I com s’hi ha de donar suport?
- Aquí el debat polític estatal domina i es reprodueix al status quo local malgrat l’esforç dels partits autòctons. Per sobre dels interessos polítics, la societat no aconsegueix superar-los donant suport a la indústria incipient, i n’hi ha. Tampoc les autoritats no aconsegueixen els acords necessaris per a tirar endavant la reserva de la biosfera o avui el projecte del Llatzeret, per la contaminació dels partits d’obediència espanyola que supediten els objectius més propis de l’illa.
- Estem en ple procés negociador del nou Règim Especial per Balears, el famós REB. Què n’hem d’esperar?
- Rere el REB, hi ha el procés del nou sistema de finançament autonòmic. Jo vaig formar part del comitè d’experts representant Balears, i defensàvem que si Catalunya aconseguia una proposta de finançament basada en major capacitat fiscal, llavors noltros reclamaríem el mateix per a Balears. Ara, si Catalunya no ho aconseguia primer, l’Estat tindria dificultats per acceptar la mateixa proposta procedent només de Balears, ja que hauria de ser estesa a totes les autonomies, i llavors segurament no quadrarien els nombres. Noltros dèiem que si l’Estat té com argument que no ens pot reconèixer aquest model, sempre queda la possibilitat que allò que no ens podia donar per la via multilateral, ens ho doni per una altra via, la del REB. Llavors, el REB l’hem de veure com a una alternativa complementària a allò que no ens puguin donar a través d’un acord multilateral de finançament autonòmic. Quan es pugui.
- Es optimista a que això es pugui produir?
- Ara mateix no hi ha acord de finançament. Si hi fos, difícilment es podrien satisfer les necessitats i el finançament just que reclama Balears perquè Catalunya ja no juga aquesta carta. Sense Catalunya, ni el PP ni el PSOE gosen reformar el sistema de finançament, i no hi haurà crec acord de finançament el proper any. Si no hi ha acord, no hi ha compensació del REB. La compensació del REB ha de venir via Llei de Pressupostos, i ara mateix no se sap si ni tant sols hi hauran pressupostos el 2019. Per tant, no esperem res del REB hores d’ara.
- Els ciutadans de Balears ens hem de resignar a tenir un sistema de finançament injust pels segles dels segles?
- Hem d’esperar que la conjuntura política canviï. Encara que volgués, Pedro Sánchez ara no podria canviar res, perquè no pot aprovar ni tant sols un pressupost. Per tant, té molt fàcil no complicar-se la vida dient simplement a Balears que vol però no pot, i a Madrid dient que no vol diferències fiscals ni privilegis per cap territori. Pot quedar bé amb tothom, menys amb els illencs
- Vostè ha dit que la solidaritat interterritorial ha de servir per a què tots els ciutadans tenguin accés als mateixos serveis públics i no per igualar les rendes de les diferents autonomies. Entenc, llavors, que ara mateix no s’aplica aquest principi…
- Encara hi ha governs beneficiaris d’aquest procés de solidaritat malentès que diuen que aquells ciutadans que tenen menys renda, han de rebre més serveis públics. Aquesta és una dinàmica molt perillosa. Primer, açò vol dir que aquells que tenen més renda han de tenir menys accés a serveis públics quan aquests són universals? O sigui, que una persona que pateix càncer, per exemple, pel fet de pertànyer a una Comunitat rica no ha de tenir les mateixes possibilitats d’accedir a un tractament públic pel simple fet de tenir més renda? I segon, crea unes comunitats autònomes que fan créixer la renda privada a partir de l’ocupació pública. Són economies que esdevenen depenents dels ingressos públics i per poder pagar els funcionaris han de reclamar una solidaritat tal que et permeti reclamar doblers continuadament a altres territoris. A més, l’ocupació pública que es crea no serveix per treure als pobres de la pobresa i fa que a una comunitat autònoma subsidiada, la renda mitjana pujai, però les desigualtats personals internes es mantenguin.
- Per què Guillem López Casasnovas no s’ha ficat mai en política de primera línia?
- Jo em considero bastant privilegiat. Faig allò que m’agrada. A la universitat guanyo segurament molt menys que si estigués a consells d’administració de grans empreses i no diguem ja de la banca. Però la independència no té preu. Llegeixo tot el dia, estic amb gent més llesta que jo, i açò va molt bé per les neurones. La vida acadèmica dóna moltes oportunitats de viatjar, i he tocat moltes matèries de interès. Em sento afortunat, no sé què em podria donar la política que superés açò.
O sigui, ja li poden fer qualsevol proposta política, que vostè dirà que no.
- Més que probablement. I no som apolític. Tenc clar quin és el meu país, quina és la meva llengua, però per ajudar a la causa potser el millor lloc no és per jo el d’estar a la primera línia política. Aquesta opció m’hauria obligat a fer coses en les que no crec, a intentar quedar bé amb tothom. Jo dic les coses tal qual les pens, i aquest és per la meva millor compensació.
- Dir les coses tal qual les pensa li ha tancat portes?
- I tant! Per exemple després de la meva experiència al Banc d’Espanya
- L’experiència al Banc d’Espanya ha estat positiva?
- Sí, molt. Amb dotze anys he fet un màster de comunicació, de coneixement internacional, d’aprenentatge financer, de regulació pública, de com els grans bancs parasiten la funció pública…
- És un sistema que està podrit?
- Sí, està podrit i no ho sabem prou. I tenen fàcil alguns que la podridura no es vegi, perquè controlen molts canals de comunicació i opinadors mercenaris. Hi ha acadèmics també que es presten a aquesta dinàmica, i cobren tres i quatre vegades més del que percebrien a la universitat. És comprensible humanament, però no és la meva opció.
- Què li queda per aquest any acadèmic que ara comença?
- Soc director d’un Centre de Recerca important de la meva universitat en anàlisi econòmica de la sanitat. Assumeixo risc empresarial, pago nòmines de recercadors, dirigeixo treballs, responc a consultes, mantinc xarxes internacionals i sobre tot imparteixo docència.. Sovint entre aquí i allà em sent una persona diferent. Aquí em coneixen molts com en Quico Lopez. Vull ser proper i participar en els debats que té Menorca oberts. Allà em solen dir el professor Guillem Casasnovas, amb una activitat més global, més acadèmica, més distant.
- I per al futur?
- Tinc compromisos molt polits, com des del Patronat de la Sagrada Família acabar el 2026 la Basílica. Participo també en Fundacions sense ànim de lucre i intent retornar part de tot allò bo que la societat m’ha donat. I els hi dec molt temps a la família, dona, fills i néts, que son la major font d’estima.
Entrevista realitzada el mes d’agost de 2018 per a l’edició en paper del Setmanari El Iris
