Iniciant l’any 2020, record una vegada més el Papa sant Pau VI. Pau VI naixia l’any 1887 en un món que vivia l’esforç del pas d’antigues situacions colonials a noves independències, que coneixia àmpliament el domini d’ideologies asfixiants i àmpliament dominants. Pau VI, en aquelles circumstàncies, va fer ressonar el seu crit de profeta “desarmat” davant el món el 4 d’octubre de 1965 a l’Assemblea general de les Nacions Unides: “Mai els uns contra els altres, mai, mai en l’esdevenidor. És la pau, la pau, que ha de guiar el destí dels pobles i de tota la humanitat”. Ell entenia -com també entenien els Papa Joan Pau II i Benet XVI, i com també enten el Papa Francesc- que la pau va lligada amb la justícia. Ell sabia que una pau sense justícia no és autèntica. “Justícia i Pau” va ser precisament el nom d’una Comissió que va instituir el gener de 1967.
Pau VI, per donar un fort suport moral a la lluita contra la carrera armamentista i contra l’acumulació de les armes atòmiques, especialment, va disposar el mes de febrer de 1971 que la Santa Seu s’adherís al tractat de no proliferació d’armes nuclears.
Quan entenem que és la pau que ha de guiar el nostre destí, que ha de conduir el dia a dia, em va bé recordar el Papa Pau VI: “Mai els uns contra els altres, mai més en el futur”. I avui em torn demanar com altres vegades he fet: “Tan incapaços som els humans de resoldre els nostres conflictes amb pau i justícia? Tant ens importen els nostres interessos que falsejam la paraula, la pau i la justícia?”.
Voldria veure avui la nostra paraula vestida amb les qualitats que somniava per ella el Papa Pau VI en l’Encíclica “Eclesiam suam”: 1) Claretat: la paraula ha d’expressar el què vol dir. 2) Mansuetud: la paraula ha de néixer de la netedat de cor 3) Confiança: la paraula d’uns ha de poder confiar de ver en la paraula dels altres. 4) Prudència: la paraula ha de tenir present les condicions psicològiques i morals del qui escolta i més si aquestes són febles.
Voldria que el nostre crit actual no fos tan esquifit com és el “No a la guerra!”. Voldria sentir fortament una altre crit, voldria sentir ben fort un “Sí a la pau”. I és que el no a la guerra, a més de ser una expressió negativa, pot semblar a alguns que afecta tan sols als qui executen directament la guerra. I crec que la guerra també afecta als qui la provoquen, i la provoquen, potser, recolzats en les nostres actituds poc pacifistes.
Quan no respectam la diversitat que hi ha a la nostra família, a la societat, … provocam que hi hagi guerra, desigualtats injustes, conflictes, tensions. Quan formem part d’un conjunt que insulta i agredeix, provoquem que hi hagi guerra, provocació d’uns contra els altres.
Si ens importa de ver la pau entre països, comencem a demanar-nos quines són les nostres actituds quan vivim conflictes familiars, laborals, ciutadans… Si som pacífics a ca nostra i al nostre entorn, no tan sols no hi haurà guerres a gran escala, sinó que la pau serà la companya del nostre dia a dia.
Voldria que tothom tingués l’oportunitat d’oferir el millor que té (Lv 3,1), de rebre i regalar en goig una mirada (Nm 6,26), de foragitar la por del seu cor (Jt 6,23), de parlar amb to amic (Sl 28,3), de recollir el fruit de la justícia (Is 32,17), de compartir “les bones queixalades” (Mi 3,5), de destruir els carros de guerra i trencar els arcs dels guerres (Za 9,10), d’asserenar els cors (Jn 14,27), de ser missatgers de bones noves (Rm 10,15), d’aportar els fruits de l’Esperit: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix (Ga 5,22-23). Així, idò, sí a la pau!
