Crec que va ser a una novel·la d’Alan Hollinghurst, ara no record quina, on vaig veure esmentat Ronald Firbank. Fins fa ben poc havia donat per suposat que era un escriptor inventat fruit de la imaginació i de les necessitats narratives. I això pensava fins que l’altre dia, a un mercat de vell, vaig topar amb De las excentricidades del Cardenal Pirelli. Em va sobtar veure que l’autor era el Ronald Firbank que jo creia un personatge literari. No cal ni dir que vaig comprar-lo i el vaig llegir tot seguit. De moment basta dir que encara estic esglaiat de la sorpresa.
Returem un moment la ressenya. Potser és un escriptor força conegut i les meves llacunes de coneixement sobre ell són simplement pura ignorància, però, per si de cas, encara que no acostum fer-ho, no està de més fer cinc cèntims sobre aquest Firbank que mai abans havia sentit anomenar.
Així, en una recerca ràpida a la xarxa he pogut esbrinar el següent:
Ronald Firbank va néixer a Londres, fill de Harriet Jane Garrett i del polític i magnat ferroviari Thomas Firbank. Des de molt jove es va sentir atret per la vocació literària, escrivint relats, poemes i obres de teatre. Va estudiar al Uppingham School, i després al Trinity Hall de Cambridge. Es va convertir al catolicisme el 1907; aquesta conversió seria un conflicte permanent en si mateix, donada la seva homosexualitat. El 1909 va abandonar Cambridge, sense completar la seva carrera.
Va publicar el seu primer llibre, Odette d’Antrevernes, el 1905 abans d’anar a Cambridge. Des d’aquest moment, va produir sèries de novel·les, des de The Artificial Princess (escrita el 1915, publicada pòstumament el 1934) i Vainglory (de 1915, el seu treball més llarg) a Concerning the Eccentricities of Cardinal Pirelli (1926, també d’edició pòstuma).
I ara que ja coneixem a l’autor podem tornar a la sorpresa. De las excentricidades del Cardenal Pirelli no s’assembla a res que hagi llegit abans, a no ser, tal volta, al teatre d’Alfred Jarry. Tot està capgirat, un món peus per amunt, una follia al·lucinant que esbudella tot allò del que parla…i si més no, a la fi, ens queda el regust que aquest paisatge absurd ens apropa més del que creiem a la realitat.
A una ciutat andalusa, en la que sota un altre nom hi podem reconèixer Sevilla, hi conviuen aristòcrates, místics, escriptors, toreros… una munió de personatges barrocs, extravagants, esperpèntics que es passegen de palaus a capelles catedralícies, de llotges d’òpera a sales de massatge. No hi manca res: exigències gastronòmiques, el sumptuós bateig d’un gos, turistes i processons, corrides i flamenco…i al bell mig d’aquest escenari el cardenal Álvaro Pirelli que ambiciona la tiara papal.
És una novel·la breu, farcida de diàlegs, amb una vitalitat astoradora, gairebé febril, que ens immergeix en una societat que sabem irreal però que, paradoxalment, percebem com creïble. Aquesta novel·la és com un mirall que, distorsionant les imatges, ens fa palesos els defectes, les perversions i vergonyes, fins al moment curosament amagats.
Vull acabar aquesta ressenya amb un paràgraf del pròleg. Ens dóna una clara idea del que podem trobar a De las excentricidades del Cardenal Corelli.
“Con sus yuxtaposiciones de lenguaje pomposo y coloquialismo inventa un modo curioso de dicción que se ajusta perfectamente a esa mezcla de santidad y obscenidad que inunda prácticamente cada escena de la novela”.
Una novel·la excèntrica que, de qualque manera, acaba fent-nos obrir un poc més els ulls.
