Una de les versions conegudes comença al s.III d.C. amb un tirà emperador romà i un humil màrtir cristià. L’emperador era Claudi III i el cristià era Valentí. Claudi havia ordenat a tots els cristians adorar a dotze déus, i havia declarat que associar-se amb cristians era un crim castigat amb la pena de mort. Valentí s’havia dedicat als ideals de Crist i ni tan sols les amenaces de mort el detenien de practicar les seves creences. Valentí va ser arrestat i enviat a presó. Durant les últimes setmanes de la seva vida, va succeir una cosa impressionant: el carceller de la presó, havent vist que Valentí era un home de lletres, va demanar permís per dur a la seva filla, Júlia, a rebre lliçons del cristià. Júlia, qui havia estat cega des del seu naixement, era una jove preciosa i de ment àgil. Valentí li va llegir contes de la història romana, li va ensenyar aritmètica i li va parlar de Déu. Una nit, Júlia va confessar a Valentí que el seu gran desig era poder veure tot el que ell li havia explicat. Acte seguit, es van asseure junts, cadascú en oració. De cop, una llum brillant va il·luminar la cel·la de la presó. Radiant, Júlia va exclamar, “Valentí, puc veure, puc veure!”.
En la vigília de la seva mort, Valentí li va escriure una última carta a Júlia demanant-li que es mantingués prop de Déu i la va signar “Del teu Valentí” (expressió que en anglès es sol posar en els comiats de les cartes d’amor “From your Valentine”). Valentí va ser executat l’endemà, el 14 de febrer de l’any 270. Explica la llegenda que Júlia va plantar un ametller de flors rosades al costat de la seva tomba. Avui, l’arbre d’ametlles és un símbol d’amor i amistat. Des de llavors, cada 14 de febrer, el dia de Sant Valentí, missatges d’afecte, amor i devoció són intercanviats al voltant del món.
Festa americana o catalana?
S’ha estès molt la creença que la diada de Sant Valentí és una imposició consumista vinguda dels nord-americans, però abans que Colom arribés al nou continent els catalans ja el celebraven com a dia dels enamorats. Hi ha proves.
Després de la mort decapitat de Valentí, amb el pas dels segles el cos fou repartit a bocins i venerat a diverses esglésies europees: el crani es conserva en una basílica romana, a Dublín hi tenen colque relíquia i també a Catalunya. Concretament en la fundació del monestir de Sant Benet de Bages, cap al 951, la Santa Seu hi cedí unes relíquies. Hi van romandre fins el 1835 quan amb la desamortització les van traslladar a Navarcles, vila de la que n’era patró. Amb la guerra de 1936 van ser saquejades però se’n va salvar colque bocinet que encara reposa en una urna de plata.
De poetes medievals
Aquesta proximitat física del bocinet de sant Valentí va afavorir la devoció que vers ell sentien la gent del Bages. Conta Amades que les fadrines i vídues l’anaven a visitar i li pregaven perquè els trobés un bon marit, així com les casades amb problemes de parella per tal de retrobar l’harmonia familiar.
El 14 de febrer també és el dia que s’aparellen els ocells, una creença molt antiga que va unida a la dels poders amorosos del sant. En tenim la primera referència escrita en el poema amorós Leyaltat vol del noble valencià d’origen aragonès Pere Aznar Pardo de la Casta, criat al palau de Pere el Cerimoniós, qui el 1382 el va nomenar Governador i Batlle General del Regne de València.
Seguint la moda d’aquell temps, Pardo empra l’occità i en aquests versos esmenta Sant Valentí i l’aparellament dels ocells:
(…) en est gay jorn del proz sant Valenti
(…) Li auzelhet vey que per semblan festa
menon gran joy pels prats e pels boscatges
per fin’amors qui·ls dona gays coratges,
de dos en dos, quez us no se n’arresta.
Si fa no fa, la traducció al català modern seria:
(…) en aquest alegre dia del noble sant Valentí
(…) Veig que els ocellets en aquesta festa
expressen gran joia pels prats i pels boscos
pel lleial amor que els donen els alegres cors,
de dos en dos, sense que cap no se’n desdigui.
És per aquest poema que l’erudit filòleg i medievalista Martí de Riquer apuntava en l’article “La canción de San Valentín del poeta Pardo” publicat l’any 1955 a la Revista de filología española, que l’origen de la festa dels enamorats celebrada el dia de sant Valentí podia tenir un origen català.
En contra d’aquest parer, qui s’endú aquest mèrit mundial és el poeta anglès Geoffrey Chaucer, considerat pare de la literatura anglesa, que va escriure “The parliament of fowls” (El parlament dels ocells) el 1383, en commemoració del primer aniversari del casament entre el rei Ricard II i Anna de Bohèmia.
Però si per les terres mediterrànies imaginar el 14 de febrer com la diada d’aparellament dels ocells i d’un incipient esclat primaveral és ben possible, nord enllà, on l’hivern és molt més llarg, ja costa més de creure.
Chaucer, autor cabdal de la literatura anglesa, era un gran coneixedor i admirador d’altres escriptors italians i francesos. De fet, el seu títol més conegut és Els contes de Canterbury, inspirats en el Decameró de Bocaccio, i se li reconeix en les seves primeres obres una forta influència francesa, fins al punt de traduir-ne alguns textos. Era bon coneixedor de la literatura trobadoresca del fin’amors, escrita en provençal-occità. Justament El parlament dels ocells té un notable component satíric cap a l’amor cortès o fin’amors, i aquests són els versos on esmenta la diada de sant Valentí i els ocells:
“For this was on Seynt Valentynes day,
whan every foul cometh ther to choose his mate”
(Perquè això fou el dia de sant Valentí,
quan cada ocell vingué aquí a escollir la seva parella)
En missions diplomàtiques, Chaucer viatjà pels regnes de la península Ibèrica, i afeccionat com era a la literatura d’altres terres, no és gens errat pensar que podia haver llegit el Leyaltat vol, escrit ni més ni menys que pel Governador i Batlle General del Regne de València Pere Aznar Pardo de la Casta, i que d’ell agafà la idea de vincular el 14 de febrer amb el festejar dels ocells.
Passaria encara mig segle fins que es redactés la que es coneix com a primera carta d’amor de Sant Valentí, escrita a la presó pel duc Carles d’Orleans a la seva estimada Benne d’Armagnac. Des de llavors, i fins a mitjans de segle XIX, quan es va començar a estendre com a regal la targeta de felicitació entre enamorats als països Occidentals, la celebració del 14 de febrer no ha deixat d’expandir-se arreu del món començant per Europa i fins als 5 continents.
L’origen català
No es pot afirmar amb rotunditat, entre altres coses perquè no sabem amb exactitud si el Leyaltat vol va ser escrit abans que El parlament dels ocells, però mentre això no es conegui sembla més versemblant, per raons climatològiques, que Chaucer s’inspirés en Pardo, que no al revés. Així, a Catalunya és on neix la fórmula Sant Valentí-ocells-enamorats i per tant la creació del que avui es celebra arreu del món com el dia de Sant Valentí.
