Avui diumenge 1 de març se celebra el Dia de les Illes Balears, la festa oficial de la Comunitat Autònoma, que commemora la data en què entrà en vigor l’Estatut d’Autonomia de 1983. Però també és la data en què es commemoren 210 anys d’ençà els menorquins ens vam aixecar en revolta contra els governants espanyols que incomplien els continguts pactats amb la pau d’Amiens.
Història d’una data
Una de les principals aspiracions de les Illes en iniciar-se la transició cap a la democràcia a Espanya va ser obtenir l’autonomia i rompre amb la tradició de centralitzar les polítiques a Madrid existent des del segle XVIII. A Balears, a remolc de les reivindicacions de Catalunya i el País Basc (que proclamaven el famós lema “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”), començaren les reivindicacions. El març de 1977 es presentà el primer avantprojecte d’autonomia i el 4 de juny del mateix any els partits polítics van signar el Pacte Autonòmic, amb el compromís de defensar els drets i la identitat de les Illes Balears.
El 15 de juny es celebraren les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura i al desembre del mateix any, els parlamentaris electes van aprovar, a Ciutadella, el projecte de règim transitori per a l’autonomia de les Illes.
El juny de 1978 van aprovar el contingut del Reial Decret Llei 18/1978, que instaurà el règim preautonòmic, amb tres consells insulars i un Consell General Interinsular. Al juny de 1980, les diverses forces polítiques acordaren crear una comissió específica per elaborar un avantprojecte d’estatut d’autonomia, anomenada la Comissió dels Onze on hi van participar dos menorquins: Francesc Tutzó per UCD i Andreu Murillo pel PSM. L’Assemblea de Parlamentaris i Consellers de Balears va ratificar el text. El projecte es va aprovar al congrés el 25 de febrer de 1983 i es convertia en Llei orgànica 2/1983, però no entrà en vigor fins a l’1 de març, quan es publicà al BOE, la data que es designà com a Dia de les Illes Balears.
Una data històrica
L’1 de març de 1810 els menorquins es van aixecar en revolta contra els governants espanyols, farts de les restriccions que aquests els imposaven i dels incompliments dels continguts pactats a la pau d’Amiens (1802), segons la qual Menorca fou lliurada a la Monarquia espanyola com a moneda de canvi entre Napoleó Bonaparte i d’altres potències militars que s’intercanviaven territoris i súbdits sense cap consulta ni consentiment dels pobles afectats. Fou una revolta generalitzada que esclatà a totes les poblacions de l’illa, concretada en diferents accions, des d’empastifar els bans del governador fins assaltar oficines de l’administració espanyola o desarmar la tropa que feia tasques de policia.
La insurrecció menorquina no va passar de ser una insubordinació civil, autoorganitzada contra aquell duríssim poder exterior. Només apuntava contra aquelles autoritats polítiques que actuaven il·legítimament fora del seu país i que tractaven els menorquins com a una colònia. La protesta era contra la fiscalitat abusiva, la mala administració i les quintes (reclutament forçós), no contra l’statu quo polític, i tot i així la repressió espanyola posterior va ser ferotge.
La revolució dels menorquins
La revolució menorquina representa la protesta de la població davant la carestia, els impostos, el manteniment de les tropes i, també, el malestar davant la nova i corrupta administració espanyola. En començar l’any 1810 els queviures mancaven i es va córrer el rumor que el nou governador espanyol, Luis Gonzaga de Villava, imposaria una quinta.
Els avalots van començar a Alaior el 28 de febrer, quan el rector i els regidors van haver de fugir cap a Maó per por a la població. El dia 1 de març de 1810 la revolta es va generalitzar amb la incorporació de Maó i les altres viles de Menorca. A Maó la multitud assaltà l’Ajuntament i en va cremar els mobles. Els assalts afectaren altres dependències com l’estanc del paper segellat, la duana i l’administració de rendes. El poder va quedar en mans de la població i els gremis de Menorca. La situació va obligar el governador a anunciar el dia 2 de març, a través d’un ban, l’eliminació d’algunes de les mesures més impopulars (assegurant que no es produiria el reclutament forçós, i declarant que l’illa quedava lliure de l’exacció de cavalls i altres contribucions, etc.). A més declarava Menorca lliure dels drets de duana, port, estanc, resguard, paper segellat, etc.
En un segon ban, el governador establa que “Todos los españoles y extrangeros que se hallan en esta Isla desde 10 de julio de 1808 deveran salir de ella al Pays que les acomode en el término de 15 dias exceptuándose los ancianos que pasan de 60 años, los impedidos por naturaleza, mugeres de 50 años arriba, los niños hasta la edad de 14 años, los transeuntes por asuntos comerciales, litigios de bienes ú otros motivos temporales ó accidentales legítimos, y los que se hubiesen casado con hijas de la Isla y se hallen connaturalizados con ejercicio ú oficio correspondientes, los mag. Bayles, sus Ten. y Alcaldes de Barrio cuidaran del cumplimiento de este bando en concepto que los que maliciosamente no lo obedecieren serán arrestados y conducidos como vagos y mal entretenidos a su Pays los extrangeros; y destinados a la armada los españoles; comprehendiendose en esta orden los hebreos, quien sea qual fuese el motivo de su existencia en Menorca deven salir vaxo pena de ser transportados a la inquisición de Mallorca, si no se embarcan inmediatamente.”
Els gremis van decretar l’expulsió del bisbe Pedro Antonio Juano, caracteritzat per la seva política castellanitzadora i de menyspreu cap als menorquins, sospitosos d’anglofília i per tant possibles herètics. Davant la resistència de l’eclesiàstic castellà, el governador el va forçar a embarcar-se cap a Alcúdia.
Conseqüències
Durant un temps els gremis varen tenir el control de la situació a Menorca i el governador, amb els seus bans, es va veure forçat a seguir els seus criteris. Però un cop restablerta la calma, les autoritats van anar recuperant l’ordre de coses anterior a la revolta. Diversos participants en els avalots van ser empresonats i fou afusellat a Palma el patró de mar Joan Mercadal, acusat d’incitar els aldarulls. El seu cos va romandre exhibit al públic tot un dia emmanillat al pal d’execució amb el cartell: «Se ha sentenciado por cabeza de motín, incendiario e insultador de las Armas del Rey».
A mitjans de juny es recuperava l’ús del paper segellat, a finals de juny eren arrestats els càrrecs municipals i les guàrdies de menorquins foren rellevades i substituïdes per tropa espanyola. A finals d’octubre retornava a Ciutadella l’odiat bisbe Juano. El terror s’emparà dels menorquins: «Divúlgase que en breve va a llegar a Menorca un cuerpo de tropa con personas y verdugos destinados a tratar y castigar los pasados disturbios, e infligir las mas severas penas contra estos habitantes», com deia el governador a un dels seus bans.
El juliol de 1812 l’oidor de la Real Audiencia de Palma, Isidoro de Antillón, fou l’encarregat d’instruir el sumari de la revolta. Antillon, il·lustrat i liberal, de molt sòlida formació, interpretà la “revolució” menorquina com un episodi més de l’agonia de l’Antic Règim: una revolta iniciada per uns gremis fanatitzats que havien entabanat els pagesos senzills i que els havien abocat a una guerra civil. Seguint aquests raonaments i segons la sentència del 20 juny de 1815, Menorca hagué de pagar una forta multa, saldada el 1834, al cap de 24 anys.
Els cervells a l’ombra
En paraules de Miquel À. Casasnovas , allò de 1810 va ser “un motí típic del final de l’Antic Règim en el qual el poble és el que empeny, però, com ja va sospitar Andreu Murillo, hi havia uns instigadors que no van sortir a la llum. I, en efecte, tot fa pensar que hi havia uns cervells prou coneixedors de la situació, amb idees clares, que van instigar el moviment, entre els quals hi havia elements destacats de la burgesia mercantil o, almenys, alguns dels seus agents, concretament juristes, que quedaren a l’ombra. Un motí, doncs, semblant a molts altres esclats populars de l’Europa d’aquella època, però sense connotacions pròpiament revolucionàries”.
Els historiadors Andreu Murillo (Maó, 1930-2007), autor de “La “revolució” menorquina de 1810”, i Miquel À. Casasnovas (Ciutadella, 1964), autor de la “Història de les Illes Balears” són dos dels que han aportat més informació sobre els fets de 1810.
