Massa vegades hem abusat del terme històric per definir moments vitals. I potser per açò, aquesta paraula s’ha buidat de significat. Ara, però, i sense por a exagerar ni a equivocar-me, puc afirmar que estem visquent un moment històric. Una situació que veurem als llibres d’història i que, amb tota probabilitat, canviarà el nostre sistema i els nostres valors. Aquesta no serà una crisi qualsevol.
Tots en xerram. Tots ho comentam. És pràcticament el tema únic durant aquests dies. Es fa difícil sortir d’aquesta boira que ho tapa tot, d’aquesta olor que entabana qualsevol altre perfum. El virus, el confinament, les mesures… Ja no hi ha temes alternatius i, si hi són, és precisament perquè són alternativa al gran tema. Són temes forçats per la necessitat de trobar altres matèries de conversa, i moltes vegades no surten espontanis. Tot i així, benvinguts siguin per rompre aquesta bombolla.
Però si xerram del virus, del confinament i de les mesures històriques que s’estan prenent (encertades o no), convé aturar-se un moment a analitzar COM en xerram. Parlo com a part interessada, com a periodista o comunicador (diguin-li com vulguin). Crec que en aquesta situació, més que mai, s’ha comprovat la necessitat d’una bona comunicació. D’una comunicació fiable. Cadascú al seu mòbils està rebent aquests dies centenars de missatges. Milers en molts casos. Entre tots ells, rebem suposats comentaris d’un analista de no sé quina part del món alertant de no sé quina mesura. El testimoni d’una infermera de no sé quin país que ens avisa que no se’ns està dient tota la veritat, que desconfiem. Les teories conspiranoiques que ens adverteixen que tot açò és un muntatge, o una operació curosament planificada per aconseguir certs interessos. Aquell comentari que diu que tal persona està malalta, i al cap d’uns minuts l’àudio que ho desmenteix.
Cadascú és lliure de fer cas a qui vulgui i a allò que vulgui, sense dubte. Però com a societat, ens hem de proveir de sistemes de comunicació que sàpiguen destriar el gra de la palla. En aquests moments és quan la comunicació ha de complir la seva funció social de no només ser canal de transmissió de missatges, sinó també de sistema de confecció de missatges que transportin un material altament valuós: la veritat. I quina és la veritat hores d’ara? La principal és que vivim un moment històric en el que se’ns demana un esforç històric per superar un obstacle històric. I per fer-ho, allò principal que es necessita és la implicació de la ciutadania. De tots i totes. Des de dalt fins baix.
Fa falta, per tant, transparència per part de les administracions. Informació fiable i, sobretot, l’actitud de demostrar a la ciutadania que no se’ls amaga res. Transmetre confiança. El problema pot ser majúscul. Ho és, però si els nostres governants són capaços de mostrar-se amb seguretat, o com a mínim amb transparència, ja tenim una part guanyada.
I també fa falta, i és molt necessari, que cadascú de noltros sàpiga de qui es pot fiar i de qui no. Repeteixo, rebem centenars de missatges durant aquests dies. La situació és prou complicada com per encara patir més sense necessitat. Hem de saber triar quins missatges ens convenen i quins no. I no vull dir quins ens són més còmodes, sinó quins realment ens informen, i quins ens alarmen innecessàriament. O quins ens fan creure que la situació és poc més que una anècdota, i que no passa res si incomplim les normes. Tenim fonts fiables al nostre abast. Puc assegurar que s’està fent un esforç de comunicació molt important, perquè la situació no té precedents. Potser faria falta una major sincronització a l’hora d’enviar els missatges, sí, però tothom ho intenta.
Potser ara és quan es valorarà la veritable importància de la comunicació, una tasca que massa vegades és relegada a un segon terme i que alguns pensen que «ja farem si tenim temps», o «ara no és una prioritat». S’equivoquen.
Ens toca a noltros posar seny. Fer cas de les recomanacions. Tenim mil maneres de trobar-les: premsa, ràdio, tele, internet… I per passar aquests dies, imaginació i paciència.
Va, que ja hi queda manco! Sigui quina sigui la data final de tot açò, ja hi queda menys. Mirem-ho des del cantó positiu. Quan a casa tenim algun esdeveniment especial en ment i a l’agenda, acostumam a fer un gran calendari, un compte enrere a tamany cartolina, i anam ratllant els dies a mesura que passa, per tal de comprovar visualment que el dia assenyalat s’atraca. Podríem fer el mateix aquesta vegada, tot i que hores d’ara (o almenys quan escric aquestes línies així és) no sabem ben bé quina és la data final. Però ara toca aplicar la tàctica dels típics entrenadors de futbol, aquells que sempre diuen el mateix davant els micròfons: partit a partit, dia a dia.
Si voleu entretenir-vos, per exemple, al meu Facebook he iniciat un relat compartit. Una història que es va confegint amb l’aportació de tots aquells que volen. Sense límits ni premises. Animeu-vos-hi!
